Arribar primer en una cursa, un concurs, una competició... sí, està bé perquè et donen un premi, a vegades fins i tot diners! (oh, diners!) Però això és resultat intrínsec d'arribar primer, o és un reconeixement que donem al primer? No és més aviat que arribar el primer és important perquè... HO RECONEIXEM? És a dir, la importància del primer lloc és totalment simbòlica! Vaig massa ràpid? Anem a pams.
Si tu i jo ara fem una cursa fins la fruiteria, no guanyem res. No guanyem diners, no guanyem una aclamació popular, no guanyem una poma. Perquè, en una cursa entre tu i jo fins a la fruiteria, òbviament la gràcia està en la cursa, no en cap premi. Sí sí, l'important és participar!!
Però clar, el món no està configurat a partir de la nostra cursa fins la fruiteria... hi ha moltes més coses en joc.
Començant pel que deia: el reconeixement al primer. Els premis, els podis, els aplaudiments, les medalles i les copes... Aleshores, la pregunta és: per què ens entestem tant en reconèixer al primer?
Tinc una teoria.
Posem que tu i jo no fem una cursa fins la fruiteria, sinó que estem competint per anar a un nou continent al qual no hi ha anat mai ningú que coneguem. Per tant, anem a un lloc del qual en sabem poca cosa. I hem d'anar fins allà.
Posem que jo arribo abans que tu. Primens! I trobo una meravellosa petita pomera que té cinc pomes. Abans que tu arribis, jo les agafo totes, me les poso en un cistell i espero que arribis mentre me'n menjo una, calmant la gana que m'ha provocat el viatge.
Tu arribes (segon) i també estàs morta de gana. Així que jo t'ofereixo una poma.
Ep! Jo t'ofereixo una poma.
T'ofereixo.
Una poma. Que és meva, que la tinc jo dins el meu cistell.
Només per arribar el primer, m'he convertit en propietària d'aquestes pomes.
Però això no acaba aquí!
Posem que tu tens un braçalet preciós, que sempre m'ha agradat perquè reflexa la llum del sol en mil puntets de llum tornassolada tot al seu voltant. Aleshores, quan arribes tu, cansada del viatge fins aquest nou continent, en comptes d'oferir-te una poma, et proposo un tracte:
- Tu tens gana, i a l'arbre ja no hi queden pomes. En canvi, jo encara en tinc quatre dins la cistella. Fem un intercanvi: jo et dono una poma a canvi del teu braçalet.
Tu podries negar-t'hi, és clar... però tens tanta gana!
I doncs, què ha passat aquí? Que arribar el primer m'ha donat el "privilegi" de ser la propietària de les pomes. Perquè jo les he agafades abans que tu. Sembla molt estúpid, ho sé, però no em diguis que les coses no van així!
Fem un pas més?
Posem que jo, quan he arribat el primer a aquest nou continent, he trobat la pomera amb les cinc apetitoses pomes, sí, però també hi he trobat una família d'uns animals estranys i desconeguts per mi (clar, és un nou continent) que vivien al seu voltant, jugaven entre les seves branques i reposaven a la seva ombra. Aquests animals estranys feien tota la pinta d'alimentar-se de pomes, de fet, a terra hi ha algunes restes de fruites menjades. Jo, el primer (?), faig fora aquests animals desconeguts, a crits a pals a pedrades i amb foc si cal, i després m'apropio de les pomes. Les poso en el cistell, me'n menjo una i t'espero.
Quan arribes esgotada de la teva travessa, jo et proposo el mateix tracte d'abans, però a més a més t'explico que abans hi havia uns animals desconeguts que he hagut d'apartar. Just abans de començar a explicar-t'ho, però, me n'adono que no és massa valent ni elegant haver fet fora uns animals pacífics que han marxat corrents esporuguits a la primera pedra llançada, i jo vull quedar bé davant teu, vull agradar-te, vull que estiguis orgullosa de mi, vull que m'admiris... qualsevol cosa. Aleshores t'explico:
- No et creuràs el que ha passat! He arribat a aquí, i aquesta meravellosa pomera estava infestada d'uns animals molt estranys, amb moltes dents i uns ulls petits i brillants de mirada assassina, que... que treien foc per la boca. Sí, sí. T'ho juro. Foc. No veus els rostolls cremats? És de quan m'han intentat atacar. Per sort, la meva tieta em va ensenyar de petita a llançar pedres amb força, i els he pogut fer fora i he pogut obtenir aquestes meravelloses i dolcíssimes pomes, que calmen tota la gana del viatge. En vols una? Te la canvio pel braçalet.
Hi ha moltes més coses aquí que abans, no trobes? Com que jo he arribat el primer, i tu una estona més tard, només jo he vist què ha passat, només jo ho he viscut. Tu... tu tens la meva paraula. Quin poder que dóna arribar el primer!
I si, a més, quan arribes t'explico que en aquest nou continent hi havia uns humans, però estaven subdesenvolupats i per això els he matat, perquè eren molt agressius i només volien robar-me les pomes i matar-me? I si, a més, el que faig meu no són cinc pomes, sinó quinze hectàrees? I si et dic que el continent és meu?
Clar que podríem barallar-nos, fins i tot podria morir una de les dues. Si mors tu, cap problema, la pomera, les hectàrees i el continent són meus, i ja li ho explicaré de nou al proper que arribi, que tampoc serà el primer. Si moro jo, cap problema tampoc: tu t'apoderes de tot i, com que no hi ha més testimonis, pots explicar al següent que ell és el segon, que tu ets el primer i que les pomes, la pomera, les hectàrees i el continent són teus...
Això és una exageració? Si jo tinc una idea i tu també la tens, qui la patenti abans en treu tots els drets i beneficis. Si hi ha una moneda al carrer, és de qui la veu abans....
Crec (i aquesta és la meva petita teoria al respecte) que la nostra societat està basada en haver sigut sempre els primers (o, com a mínim, haver-ho explicat així). Ser el primer dóna molts beneficis: apropiació de recursos, tergiversació dels fets, superioritat respecte les altres... Crec que seguim recolzant la cultura del primer perquè és la cultura que ens dóna la superioritat, des del nivell més macro (tiriririii qui va descobrir Amèrica?) fins al més minúscul (jo sóc la teva mare, he nascut abans que tu; al teu germà el caramel més gran perquè és més gran, perquè va néixer el primer... no, no em vinguis amb arguments nutricionals, estic parlant d'un caramel, aquestes coses passen).
I ara, pregunta para el millón: a qui s'ha associat arribar el primer, qui té els privilegis, qui és més competitiu, qui fa més concursos d'aviam qui arriba primer a,... ta ta ta txaaaan, masclisme al canto.
Arribar el primer elimina el valor de la comunitat, del treball en equip, de la cooperació, de la igualtat, del creixement conjunt.
Sí, sí, clar que podem fer jocs competitius per equips, clar que podem alimentar la competitivitat de forma sana... no és això del que parlo. Parlo del valor de ser el primer. De premiar el primer, de felicitar-lo, d'aplaudir-lo molt i dir-li lo valent i guapo que és.
En resum: arribar el primer, en sí, no té més valor que arribar el segon. Són numerals ordinals, i a mi mai m'han ensenyat que hi hagués una jerarquia entre aquest tipus de paraules. Un ordre, sí. Però no una jerarquia. La jerarquia que posa el primer més a dalt, més millor, més felicitable, més aplaudible, és purament externa. L'hem feta nosaltres. Enterita. Ai, quines coses, eh?
Aleshores... per què ens entestem tant a reconèixer el primer? Per què no al segon? Per què no a l'últim? Per què no anar variant? Si volem seguir competint, perquè competir pot ser divertit, per què no competim pel segon lloc, o per ser els més estilosos, o les més valentes, o les més figaflors o els menys semblants a un tamburet, què sé jo. I ara ja no faig la pregunta cap al sistema, que té els seus motius per preferir arribar el primer. Ens la faig a nosaltres. A tu i a mi. Per què no canviem les competicions, per què no valorar altres coses? Fins i tot podria ser divertit :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Fil fri tu sei iour opinion! Sisplau, fes-ho des del respecte i la cura, t'ho agraïré :)