Temes no tractats 1: feminisme i antiespecisme

Tot i que aquesta temàtica no l'hem tractada en l'assignatura, em sembla important fer-ne alguna menció, ja que, en primer lloc, és una temàtica d'enorme abast: quants milions de persones no humanes hi ha al planeta? Exacte. Parlar d'opressió a les dones i no considerar altres espècies és quedar-se coix, mirar des de les ulleres liles però no veure que tampoc elles ens ho fan veure tot. En segon lloc, perquè és una corrent que, tot i que no és nova (Carol J. Adams, The sexual politics of meat, Bloomsbury 1990), darrerament està agafant molta força, tant a nivell acadèmic (més endavant anomenaré les fonts en les què em baso) com quotidià: cada cop és més estrany arribar a una trobada, una jornada, un taller, una manifestació ciutadana de qualsevol tipus, de caire feminista que inclogui un àpat i que aquest no sigui vegetarià, vegà o, com a mínim, tingui una opció de menú vegana.

Però anem a poc a poc: com vaig arribar jo al lligam entre feminisme i antiespecisme? Ho aniré explicant a mida que avanço el text, text que no pretén ser instructiu ni alliçonador, sinó que només vol deixar constància del meu creixement en aquest àmbit, ja que és des d'aquesta evolució que puc explicar què en penso i com hi he arribat. El meu objectiu és, en fi, mostrar què he anat descobrint i gràcies a qui, per donar una petita visió al respecte.

          Feminisme gordo, lésbic, anitcapitalista i antiespecista

T'ha passat mai que vas sentint reflexions i referències a un tema, però les ignores quasi inconscientment fins que un dia, qui sap si per casualitat, t'hi trobes de ple i ja no pots deixar d'escoltar-ho? A mi em va passar amb aquest tema i La Cerda Punk, un assaig feminista de constanzx alvarez castillo (respectant les minúscules amb què s'escriu a ellx mateixx) que, com indica el seu títol, exemplifica un feminisme gordo, lèsbic, anticapitalista i antiespecista.

Trobar-lo és fàcil: http://www.bibliotecafragmentada.org/wp-content/uploads/2014/10/La_cerda_punk.pdf. Llegir-lo, molt enriquidor:

“Una cerda reproductora es, según el director de una compañía cárnica, una pieza valiosa de la maquinaria, cuya función es echar cochinillos al mundo como una máquina de chorizos. De hecho produce un total de unos 100 cochinillos, tiene una media de 2.5 camadas al año y 10 en toda su vida. Si, en los EEUU, hay unos 80 millones de cerdos, entonces hay al menos 3,5 millones de cerdas embarazadas dos veces por año. Durante 10 meses al año, la cerda embarazada o en época de amamantar, tiene restricciones de movimiento y no se le permite ni caminar. Aunque los cerdos son seres extremadamente sociales, a estas cerdas se las mantiene aisladas en compartimentos tan estrechos que ni tan siquiera pueden darse la vuelta. 

Se fuerza el embarazo, bien restringiendo a la cerda físicamente, o sea atándola a una rape tie, donde la monta el cerdo o se la insemina artificialmente; o bien a través del transplante quirúrgico de embriones de ‘super cerdas’ a cerdas comunes. 

Una vez impregnada, la cerda reside en una jaula de 182cm. X 60 cm. En estas jaulas estrechas, de acero, puede estar de pie, tumbarse, y poco más. A pesar de esto, la cerda continúa haciendo intentos frustrados para construir un nido. La hormona prostaglandina, que se le inyecta a las cerdas para provocar el parto, también incrementa intensamente el instinto de construir un nido. A los cochinillos recién nacidos se les permite amamantar de su madre enjaulada durante varias horas o varias semanas, dependiendo de la granja. Generalmente, en las granjas con mayor productividad, los cochinillos, a las pocas horas de haber nacido, se los aísla en pequeñas jaulas amontonadas unas sobre otras en filas... Después de una o dos semanas, se los agrupa en otras jaulas un poco más grandes. 

A menudo, al poco tiempo de nacer, les cortan el rabo para evitar que se lo muerdan. Es probable que se muerdan el rabo debido a la dieta monótona que les dan y a la tendencia natural que tienen de hurgar y de morder objetos en su medio ambiente. En definitiva, el instinto que los cerdos tienen de escarbar queda frustrado por su existencia en naves de confinamiento. 

Una vez que empiezan a comer comida sólida... los cerdos son engordados en pequeños compartimentos hasta que alcanzan el tamaño ideal para su matanza, a los seis u ocho meses de edad. Para facilitar la limpieza, estos compartimentos tienen suelo de cemento o hecho de placas de metal, y no se les provee de materiales para dormir... Es común que se les deformen los pies debido a la dureza del suelo y a la falta de materiales blandos sobre los que descansar. 

El noventa por ciento de los cerdos se crían dentro de naves en penumbra, sin ventanas y en confinamiento, una existencia miserable que incluye también la malnutrición, en una atmósfera de mucha humedad, parecida a la de un sauna (creada para inducir el letargo). El síndrome de estrés porcino –una forma de muerte repentina parecida al ataque de corazón humano- y la neumonía micoplásmica son enfermedades comunes. Una vez que alcanzan el tamaño y peso ideal, se transportan en un camión al matadero”. 

Aquest fragment és un exercici de realitat: em fa ser conscient de què passa i com passa tot el que ha de passar al món perquè poguem trobar carn envasada i a baix preu, perquè poguem consumir tota la carn que se suposa que hem d'ingerir, perquè "no ens falti proteïna". També és un exercici d'empatia (empatia interespecístia!): escoltar el relat (humà) de la vida d'una truja, d'un porc, entendre què viu i com ho viu, pensar en les seves condicions i en com ens sentiríem nosaltres en la seva situació.

Com es pot llegir això i no pensar-ne res més? Seguir impassible? No afegiré res més a aquesta cita, em sembla que explica a la perfecció el que vol explicar i poca cosa hi tinc a afegir. De moment.

          Sexisme i especisme

El meu primer contacte havia sigut enriquidor, sí, però encara tenia aquell deix d'agressivitat d'alguns discursos que, tot i que entenc perfectament (ens han pres l'agressivitat), a nivell personal em costen d'escoltar del tot. Uns mesos després vaig trobar això: "La masculinidad patriarcal necesita comer carne".

"Finalmente añado que mi propia experiencia me ha enseñado que las personas que luchan por el feminismo suelen ser las mismas que las que luchan por los derechos de los animales y viceversa, y el motivo es porque ambas luchas requieren un cuestionamiento de aquello considerado normal, natural o necesario, las tres Ns de la justificación que explica la psicóloga Melanie Joy, autora del libro Por qué amamos a los perros, nos comemos a los cerdos y nos vestimos a las vacas. En términos generales son luchas hermanas, con los mismos principios: que seres explotados, cosificados y mercantilizados se consideren sujetos de derecho, cuyas vidas y libertades sean respetadas (pero de verdad)."

Aquesta explicació no era agressiva, ni culpabilitzadora vers les persones que mengen carn i derivats, només era clara, realista i analítica. I, sobretot, partia de la pròpia experiència, sense jutjar a ningú, ni tan sols la pròpia vida recorreguda, només entenent-la i explicant-la des d'una nova perspectiva.

Amb això em va quedar clar el lligam entre feminisme i antiespecisme: no es tracta només d'empatitzar amb els animals, ni de veure que són lluites paral·leles, sinó veure que són una mateixa lluita. Feminisme i antiespecisme són una lluita contra la cosificació, explotació i mercantilització de subjectes, fets que es donen tan vers els animals com vers les dones. Fer una cosa i no l'altra és com ser feminista i racista: poder-se fer, es pot, però no és coherent.

          Teoria feminista i antiespecista des de l'àmbit acadèmic, afinant més els conceptes

Recentment, he trobat una llosa més que allarga aquest camí de feminisme i antiespecisme que he començat a construir-me: aquesta entrevista a Catia Faria, filòsofa i activista portuguesa autora de la primera tesi doctoral que estudia l'ètica de la intervenció en la naturalesa, en la qual aborda la qüestió dels danys naturals que sofreixen els animals al món natural i de les raons per ajudar-los. A més de ser doctora en filosofia moral per la Universitat Pompeu Fabra, és membre del consell científic del Centre d'Ètica Animal de la Universitat Pompeu Fabra, investigadora del Grup de Teoria Política de la Universidade do Minho (Portugal) i activista en Ètica Animal.

Aquesta presentació acadèmica a Catia Faria no l'he escrita jo, sinó que està en l'article. Per què em dedico a transcriure-la, paraula per paraula, i a emprar-la per donar inici a aquest tercer apartat? Perquè em sembla clau: l'antiespecisme ha arribat a l'àmbit acadèmic, ja està entre els catedràtics i en els passadissos de les universitats, però no com una reivindicació estudiantil sinó com una autoritat teòrica. I per què això és tan important?

En la societat capacitista i intel·lectualista en què vivim (ambdós adjectius són concrecions del masclisme heteropatriarcal, doncs responen a l'estàndard de l'home blanc racional, teòric, analític, a la tan masculina figura de l'intel·lectual), que alguna cosa arribi al nivell acadèmic (a més, la seva tesi va rebre la qualificació màxima dins aquest sistema, matrícula d'honor cum laude!) li dóna legitimitat, fonament, en fi, poder. És a dir: la tesi antiespecista ha arribat a l'espai del poder de la nostra societat, com apuntaria qui hagi llegit (o vulgui fer veure que ho ha fet) a Foucault. Això és, per a mi, una bona senyal: senyal que alguna cosa està, realment, canviant, i que el canvi és possible.

Només a tall d'exemple, cito una part de l'entrevista a Catia Faria:

"Sexisme i especisme són formes de discriminació igualment injustificades. En el primer cas, no es tenen en compte els interessos d'aquelles que no s'ajusten a un determinat gènere i en segon els d'aquelles que no pertanyen a una determinada espècie (normalment la humana). Per coherència, si estem en contra d'una forma de discriminació que afecta certs éssers humans, necessàriament hem d'oposar-nos a l'altra forma de discriminació que afecta un nombre aclaparador de no humans."

A més a més, Catia Faria fa una interessant distinció entre antiespecisme i ecologisme: mentre que l'antiespecisme busca vetllar pels drets de l'individu, dret a la vida i a no patir, l'ecologisme se centra en l'ecosistema, en el conjunt. Això porta a realitzar accions ecologistes que, però, van en contra dels individus (seres sensibles y sintientes). Per exemple, eliminar una espècie d'un ecosistema perquè s'està convertint en una plaga, bé sigui per caçera o per introducció d'una nova espècie que n'és depredadora, és una mesura que mai utilitzaríem amb humans: importar 500.000 gats a Roma per fer front a la plaga de rates que hi ha seria com importar 500.000 musulmans per contrarrestar l'augment de l'ateïsme entre els nostres carrers. Sona aberrant, no?

          I ara?

De moment, he arribat fins aquí. Em sembla que aquesta petita explicació del meu curt recorregut, encara que només es vulgui entendre a nivell teòric, és una mostra prou clara que antiespecisme i feminisme són camins que encara ens ofereixen molts quilòmetres a caminar, a mi, a tu, a les acadèmiques, a les ecologistes, les especistes i les antiespecistes, les que mengen carn, les que només mengen peix, les que no en mengen, qualsevol. Ofereixen un camí interessant de reflexió, replantejament i creixement que, com a mínim per a mi, és apassionant, dur i estimulant.