L'altre dia, una mestra de pràctiques marxava de l'escola i les alumnes de sisè li van organitzar una representació de comiat. Tota la classe, nenes (sobretot) i també nens, van anar sortint a l'escenari, soles, en grup, a cantar i ballar. Balls que s'havien preparat durant setmanes, balls que estaven improvitzant allà mateix, cançons que s'havien après de memòria amb coreografies estudiades i cançons que havien composat per la mestra. Bonic, tendre, ple d'amor i ganes de compartir-lo.
Però va haver algunes coses que em van colpir i fer mal. Coses que eren, clarament, mostra de com el patriarcat ja ha marcat molt aquestes persones que encara no han fet els dotze anys. Vull explicar-ho, una mica per treure'm la tristor que em fa, una mica per compartir-ho i una mica, esperant que serveixi perquè totes obrim una miqueta més els ulls i, juntes, trobem maneres de reaccionar-hi bé. Perquè jo, en aquell moment, em vaig quedar tan parada que no vaig ser capaç de fer més que marxar, l'hora següent, amb un nen de segon que és cor pur i amor.
Vull deixar clar que l'escola on estic és pública, amb projecte de direcció boníssim, amb un equip de professores que respecten la individualitat i el grup, tant d'elles com dels infants, i que treballen dia a dia en un ambient coeducatiu i que treballa l'autonomia dels infants i la inclusió amb uns resultats preciosos. I tot i així, això passa, i això va anar així.
Sexualització de les nenes
Moltes nenes van fer balls. Van ballar coreografies que s'havien inventat amb cançons que estan de moda. Deixarem de banda les cançons en si, perquè és tot un tema i ara mateix no tinc ganes de parlar-ne, i més o menys ja sabem com són i quins de mals pateixen. La qüestió és que van ballar. Coreografies molt estructurades, ballades amb vergonya i vergonya d'exterioritzar el sentiment que els despertava la música. No sé si m'explico... quan vaig estar a Santo Domingo, tots els nens i totes les nenes començaven a moure's cada cop que un veí posava la ràdio una mica alta i arribaven quatre notes a la classe. I ballaven des de dins, amb tot el cos i tota l'ànima... ballaven de veritat. Sí, són una cultura molt més musical, sí, ho porten a la sang (?), sí, aquí som una mica més aturadetes... però bé, la qüestió és que aquestes nenes s'avergonyien de fer servir el seu cos per fer algo tan bonic com ballar per expressar amor i alegria. Però bé, aquest tampoc era el tema.
El moment que més em va frapar va ser quan va sortir una nena a ballar. És una artista de la dansa i la música, canta amb veu d'àngel i balla amb la tranquil·litat i fluïdesa d'un peix que presumeix de la brillantor de les seves escates. Va posar una cançó i la va estar ballant durant els tres minuts i pico que va durar, tot improvitzat. Preciós. Però
Els nens se la miraven amb lascívia. I no estic parlant de curiositat sexual normal en els infants, ni d'atracció, ni d'admiració, ni tan sols de desig sexual. Se la miraven com els homes de les pel·lis es miren les ballarines de striptease, com els homes es miren les ties bones que passen pel carrer mirant dret, com els homes que comenten mira qué tetas. Però la nena no en tenia, de tetes. La nena és una nena. Que estava ballant. I no feia un ball seductor, no feia un ball sexi i molt menys no feia un ball dirigit a satisfer la mirada de l'home.
I tot i així, allà estaven els seus companys, menuts preadolescents que encara no tenen ni barba ni bigoti ni veu greu, mirant-la com un objecte i esperant si feia un salt prou alt com perquè se li aixequés la samarreta i es pogués veure si portava sostens o els seus pits apareixerien per un instant. Cosificant-la i ignorant tot el que transmetia amb els seus moviments i els seus ulls. Comentant entre ells que la nena en qüestió tenia poques tetes i s'obria molt bé de cames. Així.
No sé si sabien massa el que es deien. No crec que fossin conscients del que estaven fent. Però això em fa pensar: si ho fan així des d'aquestes edats, sense pensar-s'ho ni entendre-ho, ho segueixen fent de grans, encara sense saber ni què ni per què ho fan?
La normalització de les violacions
Després, un altre grup de nenes va sortir a ballar. Una cançó de la Rihanna que, es veu, diu alguna cosa així com give me my money bitch i que té un videoclip esgarrifador. No l'he vist, no vaig estar atenta a la lletra de la cançó. De fet, només ho sé perquè vaig sentir dues nenes parlant-ne i els ho vaig preguntar. Per això, un altre cop, aquí no vull parlar de la cançó, sinó de com ho han rebut aquestes nenes i de com en parlen.
Quan li vaig preguntar a una d'elles, la que ho estava comentant més efusivament amb la companya, de cop va callar i em va dir que no m'ho explicava, i em va demanar que no la renyés. Vaig aclarir-li que no la volia renyar, que no era el que venia a fer, que volia que m'expliqués de què anava la cançó perquè jo no ho sabia. Ella només es va excusar, dient que havia vist el videoclip sense voler perquè no sabia què era però que l'havia tancat de seguida i que no la renyés. La seva companya m'ho va explicar.
Resulta que el videoclip mostra com la Rihanna agafa una noia que li deu diners, la lliga, la tortura, la viola i la mata. No recordo en quin ordre.
- La viola i la mata i la tortura?
- Clar, perquè li havia robat diners.
Uau.
Uau.
Nenes d'onze anys veient normal que una dona n'agafi una altra i la torturi, la mati, la violi. Per què? Perquè surt en un videoclip. Perquè ho explica una cantant famosa com si res, perquè només és la lletra d'una cançó. Així, sense més importància.
Què significa això?
- nenes normalitzant violacions
- nenes rebent que les violacions són normals, també de dona a dona
- nenes entenent que la violen perquè s'ho mereix
I tot, en mig minut de conversa.
Què ha passat aquí? Ja no n'hi ha prou amb fer-nos calar que les violacions són normals, que si ens violen i ho passem malament és perquè ens ho mereixem. I, a més, deformant la realitat. Com si les violacions no fossin un problema de gènere, com si la immensa majoria de violades no fossin dones i la immensa majoria de violadors no fossin homes. Convertint la violació, en fi, en una forma més de relacionar-se, obviant tota la càrrega patriarcal que duen, obviant el tracte denigrant i masclista que suposa per una dona. I, a més, mostrant com una figura cool, que mola, un model a imitar, la figura de l'èxit de la nostra societat, la Rihanna, viola. Com si fos una campanya electoral agressivíssima per augmentar les files de les dones deportades (dones que prenen com a propis els valors masclistes perquè els valors femenins estan tan mal vistos que, qui voldria ser dona?).
I, a més, elles patint per si les renyava, per si m'enfadava que veiessin aquestes coses. Clar que m'enfada, i em posa trista sobre tot, però no cap a elles. Cap a la música actual, cap a la cultura que ens estat-estem creant, cap a la Rihanna, cap al guionista del seu videoclip, cap a les organitzacions que no tenen cap problema en difondre coses així.
La imbecilitat apresa de les nenes amb l'amor romàntic per excusa
Però això, desgraciadament, no va acabar aquí. Al final, totes i tots van pujar a l'escenari per cantar-li una cançó final. Sense tu. L'heu sentida? Jo havia tingut la immensíssima sort de no haver-la escoltat sencera fins aquest dijous. Amb tot el respecte del món per qui li agradi la cançó, només vull comentar que la lletra és estupidíssima. Que diu banalitats òbvies que qualsevol pot notar que són totalment buides. I quan dic qualsevol, és qualsevol. No fa falta tenir cap màster, cap carrera, cap edat superior als vint anys per entendre que "és de nit, és tot fosc" és una obvietat que no vol dir res. És com fer una poesia dient és de dia, fa sol, hi ha llum. Així, sense res més. No és imbècil? No és tractar d'imbècil a qui ho escolta i se li diu que la cançó és bona? No és quasi un atemptat a la intel·ligència?
Els nens ho veien claríssim: aquesta cançó és estúpida, aquesta cançó no diu res amb sentit, aquesta cançó té una lletra molt tonta, és una xorrada.
Les nenes, en canvi? Què dius, és una cançó molt bonica, és una cançó d'amor!
Ei ei ei ei ei. Com és que els nens són capaços de veure i dir que una cosa els sembla estúpida, i les nenes no? Els nens són més llestos?
Crec que no. Crec que les nenes no ho troben tonto perquè ho troben, per sobre de tot, una cançó d'amor. Crec que l'amor ho justifica tot, fins i tot que una cosa sigui tonta, fins i tot que no tingui sentit ni profunditat. Perquè és d'amor.
I així, aprenem que si és amor no pot estar malament, si és amor està justificat i no és qüestionable. I fin. La resta es veu a venir.
Però clar que això no acaba amb les nenes. Això també ensenya als nens que les nenes, ensenya als homes que les dones, volem qualsevol cosa per amor, que un ram de flors soluciona una discussió i que una violació es pot justificar amb un anell molt car. Sona exagerat, però crec que més perquè estic obviant tots els passos que hi ha pel mig que perquè no existeixin. Crec.
I doncs? Què fer? Una educació amb perspectiva de gènere, conscienciació, aprenentatge, aprenentatge, aprenentatge... però, i en l'instant? Com puc reaccionar a coses així? Amb qui? De quina manera? Són dubtes que no em sé respondre i que, per ara, em produeixen frustració i tristesa.
I també, cosa bona... ganes de fer-hi algo.
Gràcies!
