#StopAlvaroReyes: lo que estoy pensando al respecto

El tema de Alvaro Reyes, su canal de youtube y sus cursillos, hace meses que va y viene: primero, reacción de la gente que lo descubre (¡qué machista!); luego, la indignación i la acción (firma esta petición para cerrar el canal de Alvaro Reyes); luego, él pide perdón y elimina alguuunos contenidos; finalmente, a día de hoy, él nos brinda la lindeza de denunciar a la chica que organizó la pedida de firmas. ¡Qué culebrón!


Facebook, 7 de agosto de 2016

Pero hay una cosa de todo esto que me parece que estaba pasando por alto: los que están detrás de él. Porque, en el fondo, si este señor tiene éxito con sus contenidos, es porque hay demanda. ¿Y quién pide esto? Hombres. Hombres que se sienten inseguros y fracasados porque no saben ligar. ¿Qué es lo que están pidiendo? Aprender a ligar.

Ligar es, en nuestra sociedad, el no va más de las relaciones humanas. Ligar es básico, ligar es sobrevivir, ligar mucho es ser un triunfador. ¿Por qué? Porque es el máximo de las relaciones humanas. Las RELACIONES HUMANAS.

En una sociedad heteropatriarcal y sexualizada, tendimos a sublimar un montón de cosas al sexo: estás de mala leche por falta de sexo, te deprimes por falta de sexo, rompes con tu pareja por falta de sexo, eres infiel por falta de sexo... y, del exacto mismo modo, si te va mal en las relaciones sociales es por la falta de sexo. Y esto, en un mundo machista, se resuelve para el hombre con una acción: ligar.

A lo que quería ir a parar: el ejército de hombres que siguen a Alvaro Reyes, y que incluso se "mini-sublevan" cuando él se enternece


Facebook, 7 de agosto de 2016

Este ejército de hombres machistas es, en realidad, una manada desorientada de hombres que piden a gritos saber relacionarse. Esto es, piden EDUCACIÓN EMOCIONAL.

A mi me parece alucinante. Los hombres que podríamos tomar como ejemplos de "el machista actual" son, en realidad, hombres que piden lo que la sociedad patriarcal y binaria jamás les ha dado, por su condición de hombres: una educación emocional y social. Piden que se les enseñe, y se les cuide en el proceso, a relacionarse con la gente.

Esto no quita que actualmente estén resolviendo su carencia con métodos machistas de machito triunfador a través de un señor machista y triunfador (dentro de su juego). No lo excusa. Pero sí que abre una puerta a una nueva posibilidad.

¿Y si apareciera alguien, o alguienes, que trabajen para dar ésto a los hombres, que tanto piden? Alguien que enseñara sobre emociones y relaciones a los hombres, pero de forma no machista, sino desde otra parte: alguien que tratara las inseguridades como normales, y no como signo de marica, y el aprendizaje como un proceso de amor, y no de jerarquía. 

¿Quién puede dar esto? ¿Quién puede satisfacer esta demanda popular de miles de hombres que sólo encuentran la solución en un machismo basado en la violación?

Tacháaaaan: el feminismo.

Paraules estranyes que parlen de gent normal, un repàs

Aquest és un treball que vaig fer a Pedagogia. Vull deixar clar, primer de tot, que res del que hi ha escrit és definitiu, taxatiu o inamovible. Al contrari, és una base per poder parlar, aprendre, xerrar, pensar i transformar. Com a mínim per mi. De fet, espero amb candeletes el dia que me'l torni a llegir i digui: "ui, però què verda estaves, Júlia!".

El seu objectiu principal era definir quatre conceptes: genderqueer, orientació sexual, expressió de gènere i identitat de gènere. En la seva elaboració, però, he anat trobant convenient afegir altres conceptes, per tal de poder situar-los de la manera que em semblava millor i sense passar per alt aspectes relacionats que, considero, són bàsics també per poder entendre aquests quatre inicials.

És per això que començo el treball a partir de la definició esqüeta d’un concepte que trobo essencial: la sexualitat. A partir d’aquí, procedeixo a explicar el terme ‘sexe’ i els aspectes que se’n deriven; segueixo amb l’orientació sexual i, finalment, entro en l’apartat de gènere, on incloc molts termes que considero que en formen part.

Si bé el treball és més extens i incorpora més aspectes dels originàriament demanats, em sembla que així és com puc aconseguir donar una visió completa d’ells. El treball, a més, és molt teòric i bastant esquemàtic. És a dir, intenta defugir experiències personals o opinions subjectives, i se centra en definicions teòriques i conceptuals. Com es podrà veure, intentar ignorar la perspectiva personal en temes de gènere és sovint complicat i, encara més, a mi em sembla que no sol ser profitós. De totes maneres, he volgut fer-lo així per tal que sigui, segons el meu parer, el més objectiu possible i que pugui ser una base per entendre aquests conceptes.

És per això, també, que tracto els conceptes de forma genèrica, no molt aprofundida però sí (crec) completa, mostrant algunes línies que en poden sortir (opinions, teories, experiències, conclusions…) però sense adentrar-m’hi en excés. És així com he pogut, em sembla, mantenir la concreció i claredat sense deixar de banda la complexitat teòrica.

Finalment, vull destacar que aquest treball ha significat un aprenentatge per a mi. M’ha servit per concretar definicions que ballaven difuminades dins el meu cap i per esquematitzar les nocions que tenia, juntament amb altres que desconeixia totalment. És aquí, per tant, on recau la meva intenció que sigui un treball objectiu i teòric: permetre’m de fer-me una base teòrica concreta, sòlida i estructurada (en la mesura del possible, és clar, no dic que sigui perfecta ni inamovible!) que em pugui servir a partir d’ara.


Sexualitat

La sexualitat de les persones es pot conèixer per diferents bandes, àmbits, expressions… Actualment, per a fer-ho, disposem, de forma generalitzada (és a dir, que ja són d’ús corrent en molts ambients), de sis termes: sexe i identitat sexual; orientació sexual; i identitat, rol i expressió de gènere (dins de gènere).

Entenc per sexualitat tot allò que està relacionat amb el sexe (i, per tant, també amb el gènere) de les persones, tenint en compte la imatge que tenim de nosaltres mateixes, la imatge que tenim de les altres, els nostres models i les nostres formes d’actuació i reconeixement (propi i d’altri), l’atracció sexual que sentim, les nostres pràctiques lligades a qualsevol vessant del sexe i la manera en què el sexe ens afecta a nosaltres i a les persones del nostre voltant (per exemple, el gènere). Si ampliem una mica més el marc, també incloem en sexualitat la influència de tot el discurs polític que se’n fa al respecte, des de la teoria foucaultiana del poder fins als problemes socials lligats al gènere, les polítiques que se’n fan (o no se’n fan), la concepció de la societat i el seu posicionament. En fi, amb el terme sexualitat és indiscutible l’afirmació de Carol Hanisch “allò personal és polític”, i per tant tractar-la sense tenir això en ment fa córrer el risc de quedar-se coixa (com el risc de quedar-te cec si et masturbes, broma-broma).


Sexe

Entenc per sexe aquells elements biològics que intervenen en la sexualitat d’una persona. És a dir: els òrgans genitals interns (vagina / clítoris / úter / ovaris o testicles) i externs (vulva o penis), les característiques sexuals secundàries (pits, pèls, veu…), els cromosomes, i la predominància d’unes o altres hormones (testosterona o estrògens).

El sexe categoritza les persones entre mascles, femelles i intersexuals (dins dels quals trobem, a grans pinzellades, els intersexuals “purs”, els pseudohermafrodites femenins i els pseudohermafrodites masculins, segons la predominància d’uns o altres trets fisiològics). De totes formes, recentment s’apunta cada vegada més que el sexe podria no ser una categorització fixa i determinada sinó més aviat un ventall de possibilitats, ja que poques tenim la certesa de tenir tots aquests elements alineats amb el sexe que nosaltres podem veure’ns.

Més enllà d’això, però, el sexe no implica cap forma d’orientació sexual, sexualitat o gènere concreta de forma directa (quan ho fa, sol estar molt lligat a característiques de la societat i preconcepcions i imposicions que aquesta té).

Diferenciem també entre sexe i identitat sexual. Aquesta fa referència a la percepció de la persona respecte ella mateixa pel que fa a sentir-se mascle, femella o qualsevol categorització no binària (com intersexual). Generalment, al·ludeix a l’aspecte psicològic i emocional de la sexualitat d’un individu des del cos. La identitat sexual es composa d’altres elements, com són la identitat de gènere, la orientació sexual i el rol de gènere.


Orientació sexual

Entenc per orientació sexual la conceptualització d’una realitat personal i col·lectiva que engloba les preferències sexuals i l’atracció cap a determinades persones, considerant la sexualitat de totes les persones implicades en una relació sexual i/o afectiva/romàntica/amorosa. L’orientació sexual no té perquè estar vinculada ni al sexe de les persones, ni al seu gènere, sinó que respon a la/les direcció/direccions del desig sexual que una persona sent , viu i/o experimenta.

Dins d’aquest terme apareixen diferents etiquetes per concretar les diferents formes que l’orientació sexual de qualsevol persona pot prendre. Les més conegudes són l’heterosexualitat, l’homosexualitat i el lesbianisme, la bisexualitat, la polisexualitat, la pansexualitat, la asexualitat i la demisexualitat.

L’heterosexualitat es defineix com l’atracció sexual entre dues persones cis de diferent sexe. És a dir, entre una dona cisgènere i cissexual i un home cisgènere i cissexual.

L’homosexualitat i el lesbianisme es defineixen com l’atracció sexual entre dues persones cis del mateix sexe. És a dir, entre dues dones cisgènere i cissexuals o dos homes cisgènere i cissexuals.

La bisexualitat es defineix com l’atracció sexual cap a persones de gènere cis de qualsevol sexe. És a dir, l’atracció cap a dones cissexuals i cisgènere i cap a homes cissexuals i cisgènere.

La polisexualitat es defineix com l’atracció sexual cap a persones de diferents gèneres. A diferència de la bisexualitat, aquesta forma intenta defugir el binarisme que l’altra encara manté.

La pansexualitat (o omnisexualitat) es defineix com l’atracció sexual cap a persones de qualsevol sexe i gènere. Això inclou, a més de persones cissexuals i cisgènere, a persones transexuals, transgènere i intersexuals, entre d’altres.

La asexualitat es defineix com l’absència d’atracció sexual cap a qualsevol persona. Això no exclou l’existència de lligams amorosos, íntims, romàntics i/o afectius cap a altres persones.

La demisexualitat, finalment, es defineix com l’atracció sexual dirigida únicament cap a persones amb les quals s’ha establert prèviament un vincle afectiu, romàntic, amorós i/o íntim.

Aquestes categories, òbviament, són etiquetes que, tot i estar en contínua expansió i resignificació, tendeixen a encasellar i no poden visibilitzar la varietat d’orientacions sexuals existents, tant dins d’elles com les que en queden excloses. Serveixen, però, per tenir una primera imatge global de la diversitat d’orientacions sexuals.


Gènere

El gènere és una construcció social i subjectiva, col·lectiva i individual, concretada en un terme (‘gènere’) que fa al·lusió al conjunt de característiques diferenciades que cada societat assigna a homes i dones. És, per tant, una categoria relacional que fa referència a “rols socialment construïts, comportaments, activitats i atributs que una societat considera apropiats per a dones i homes”, segons l’Organització Mundial de la Salut (qui també apunta que té a veure amb les diferències socials i, per tant, també amb les desigualtats).

La cèlebre frase de Simone de Beauvoir “no es neix dona, una arriba a ser-ho” posa de manifest la diferència entre sexe i gènere. Mentre que una persona neix mascle, femella o intersexual, el fet d’adoptar un determinat gènere ve molt marcat per factors socials i col·lectius, que van des de tradicions a imposicions, codis morals i judicis. És per això que gènere i sexe no tenen, en realitat, més lligam que el que la societat i les persones decidim. L’acceptació d’aquesta realitat, propagada des de la segona onada feminista (moment en què es popularitza el terme ‘gènere’ creat per John Money), ha portat a la teorització progressiva del gènere i l’aparició de noves categories que ens fan veure aquesta realitat des de múltiples vessants.

De manera que, actualment, parlar de gènere “en general” és massa poc precís, ja que disposem de categories més concretes que ens permeten afinar les diferents cares del gran constructe que és el gènere. Parlem, concretament, d’identitat de gènere, rol de gènere i expressió de gènere.




Entenc per identitat de gènere la construcció personal i subjectiva del propi gènere. És a dir, la identitat de gènere equival a la concepció que tota persona té sobre el seu gènere o, en paraules d’Ulleres per Esquerrans, “la sensació íntima, encarnada i tangible de ser home o dona” (o qualsevol altra cosa). Dins d’aquesta categoria, també, hi ha diferents etiquetes que ens poden ajudar a visibilitzar la varietat d’identitats de gènere, a més d’una cada cop més abundant teoria que parteix del queer i defineix la identitat de gènere com a performativa, és a dir, com una construcció, una actuació, mal·leable i modificable des de la pròpia individualitat. Això té una implicació molt important: més enllà de ser identitats personals (o “ficcions identitàries”, com les anomena Preciado), també són identitats polítiques, que expressen un posicionament concret vers la societat, les persones, les formes en què ens relacionem, etc. Vegem, igualment, algunes categories que es reconeixen dins la identitat de gènere.

Les persones cisgènere són aquelles que tenen l’alineació normativa entre sexe i gènere. És a dir, són persones biològicament nascudes femelles que se senten dones i persones biològicament nascudes mascles que se senten homes.

Més enllà d’aquesta normativitat, el camp de termes creats per concretar identitats de gènere, ja siguin fets per les mateixes persones que designen com per persones externes, és immens i cada dia més ampli. Això es deu a una característica de la identitat de gènere que he esmentat abans: la seva performativitat, que converteix la identitat de gènere en una categoria completament mal·leable i que permet construir-la i deconstruir-la tenint en compte moltes variables.

Per exemple, les persones de gènere trans* (l’asterisc també indica la immensa varietat que hi ha dins aquest col·lectiu) inclouen, en l’especificació del seu gènere, el fet d’haver nascut amb un sexe biològic amb el qual no se senten identificades, així com la particularitat d’haver transitat d’un a altre gènere. L’actriu Laverne Cox, per exemple, deixa clar que ella no se sent dona, sinó dona trans, ja que considera que la seva experiència com a dona trans no és la mateixa que la d’una dona amb sexe biològic de femella.

Les persones agènere, així com les de gènere neutre, remarquen amb aquesta denominació la no pertanyença a cap dels gèneres binaris normatius; mentre que les persones de gènere fluid oscil·len entre característiques d’un i altre gèneres normatius, sense per això quedar-se estancades en característiques concretes o en un gènere concret. Disten, tot i que podria no semblar-ho, de les persones que es consideren bigènere: se senten tant homes com dones, alhora. Aquestes denominacions, com moltes altres (també les trans*), busquen la distància amb el binarisme.

Hi ha identitats de gènere que no es poden deslligar de les cultures on s’han creat. Per exemple, berdache fa referència a dones lesbianes de les tribus nadives nord-americanes; els burrnesha són persones nascudes biològicament dones que tenen una expressió i un rol de gènere masculins a Albània; les fa’afafine són persones nascudes amb penis que tenen una expressió de gènere femenina a Samoa… veiem, amb aquests escassos exemples, que la identitat de gènere és un terme que, evidentment, inclou en ell la cultura d’on prové i a la qual també fa una aportació i, com no podria no ser-ho, tant plenament polític com la persona que empra el terme vulgui.

Aquestes petites distincions que he fet entre unes i altres identitats de gènere, no impliquen que hi hagi identitats de gènere que només remeten a la cultura a la qual pertanyen, que només se centrin en l’experiència vital de les persones o que només vulguin crear alternatives al binarisme. Considero que totes, en major o menor mesura, tenen aquests i altres objectius, i precisament em sembla que els exemples que he posat ajuden a mostrar-los.


En l’immens calaix de sastre on es fiquen totes les identitats de gènere no binàries (ni dona ni home), hi ha un terme que pot servir tant de paraigües per un munt de termes com per a designar una identitat de gènere concreta: gènere queer, o genderqueer.

Les persones genderqueer es poden definir dins d’una o més d’una categoria de les següents:
  • persones amb superposició d’identitats de gènere
  • persones amb gèneres que creuen diferents identitats
  • persones que tenen dos o més gèneres (bigènere, trigènere, pangènere…)
  • persones que no tenen gènere (agènere, genderless, gènere neutre…)
  • persones amb gènere que oscil·la o fluctua entre diferents identitats (gènere fluid)
  • persones amb tercer gènere, o un altre gènere
  • persones que no volen definir el seu gènere amb un terme fixe

Genderqueer, o gènere queer, doncs, és un terme que permet englobar aquells gèneres i aquelles identitats que no se senten còmodes dins les identitats normatives o el binarisme, partint del terme queer que, reapropiat reivindicativament per grups de lesbianes negres nordamericanes, inicialment es referia a allò estrany, incomplet, ni chicha ni limoná, com diu Preciado en un article. Aquí, doncs, serveix per definir exactament això: qualsevol persona que no se sent còmoda ni sota el terme ‘home’ ni sota el terme ‘dona’. Genderqueer, per tant, és un espai de confort per aquelles persones que no troben la comoditat en el binarisme normatiu.



Prosseguim. Entenc per rol de gènere la concepció social (normes socials i comportamentals, preconcepcions) que defineix les activitats, accions, rols, gustos… de les persones com a femenins o masculins. Això és només una percepció social, com he dit, i, per tant, varia amb facilitat d’un context a un altre. Per exemple, aquí tendim a considerar que les tasques que requereixen de molta força física són masculines, mentre que en cultures com la que representa la pel·lícula La fuente de las mujeres, aquestes es consideren competència exclusiva de les dones, perquè es relacionen amb les tasques de cura. O, un altre exemple: en la nostra cultura les faldilles i els vestits es consideren femenins, mentre que en les religions són un símbol d’espiritualitat i, sovint, pertinença a alguna ordre religiosa; o, en el cas dels musulmans o els escocesos, també són homes els que duen faldilles i vestits, també com a símbol de pertinença a una cultura o, en el cas dels escocesos, a un clan familiar. Si bé aquest últim és un exemple més lligat a l’expressió de gènere que al rol, també permet clarificar aquest concepte.


Finalment, entenc per expressió de gènere el conjunt de característiques de com una persona expressa el seu gènere (posició corporal, estil comunicatiu, comunicació no verbal, vocabulari que empra, roba que porta…). Això no té perquè tenir a veure amb la seva identitat de gènere, ni amb el seu rol de gènere ni, molt menys, amb la seva orientació sexual, la seva sexualitat o el seu sexe biològic.

Per exemple, una persona nascuda amb vagina pot tenir gènere queer, rol de gènere molt masculí (per exemple, treballa de mecànica), i tenir una expressió de gènere molt femenina; o una persona nascuda amb penis i que se sent home cisgènere, és bisexual i té una expressió de gènere que fluctua entre la masculinitat i la feminitat típiques. I així, tantes combinacions com qualsevol pugui imaginar.

Igualment, l’expressió de gènere tampoc sol ser un aspecte estàtic. Crec que totes oscil·lem entre diferents gèneres pel que fa a la nostra expressió, en major o menor mesura i en diferents aspectes. Per exemple, algú pot portar vestits de color rosa però caminar i moure’s de forma masculina, o vestir sempre de forma andrògina i tenir una parla molt amanerada. En fi, l’expressió de gènere també és un àmbit canviant i que fluctua entre gèneres, deixant clar, una vegada més, que el binarisme estàtic no és una realitat.


Conclusions

Per acabar aquest treball, només vull apuntar algunes idees a les que m’ha anat portant. He pogut veure com tot aquest constructe gegantí de la sexualitat humana, pretesament objectiu i científic, pren com a base el sexe biològic i crea un discurs al seu voltant que ens afecta de forma individual i col·lectiva. Això és totalment qüestionable: des del binarisme del sexe biològic, més desdibuixat que una simple línia entre penis i vulva, fins a l’intent de convertir tota la sexualitat humana en binària, heterosexual i estàtica.

Hem, per tant, construït un aparell conceptual que condiciona la nostra mateixa existència a partir d’elements molt menys objectius i científics del que es diu. Això, tot i que és un element que pot ser negatiu, limitador i impositiu per a les nostres vides, les nostres experiències, les nostres persones, també té un factor de possibilitats infinites i tantes combinacions com gustos. Ser-ne conscients ens permet conèixer, definir i jugar amb la nostra expressió de gènere, la identitat, el rol, l’orientació sexual, o fins i tot amb el sexe (com fan les persones trans* o com fa Preciado injectant-se testosterona). Ens obre, per tant, una miríada de camins a recórrer que seran, sempre, personals, únics, originals i propis. La riquesa de les persones: tants caps, tants barrets... tantes sexualitats.


Material consultat

Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat: http://www.centrejove.org/info/1-2_identitat_sexual.html

“Hablemos de Orientación Sexual”, de focusingvlogs: https://www.youtube.com/watch?v=ibM9Qi6nKCI

“¿Qué es? - Ser gender queer │ Diagno-Cis Definiciones 011”, de Diagno-cis: https://www.youtube.com/watch?v=PEDaAhewwGA

List of nonbinary identities, article de la Wikipedia: http://nonbinary.org/wiki/List_of_nonbinary_identities

“Gènere, sexe, sexualitat i altres espècies per catalogar”, de Mariona Zamora d’Ulleres per Esquerrans: https://ulleresperesquerrans.com/2015/02/21/genere-sexe-sexualitat-i-altres-especies-per-catalogar/

“LGTBIQ i encara més espècies per catalogar”, d’Amat Molero d’Ulleres per Esquerrans: https://ulleresperesquerrans.com/2015/03/24/lgtbiq-i-encara-mes-especies-per-catalogar/

Rol de Gènere, article de la Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Rol_de_g%C3%A9nero

La importància d'arribar el primer

Com d'important és arribar el primer? En la nostra societat, sembla que molt. Per què?

Arribar primer en una cursa, un concurs, una competició... sí, està bé perquè et donen un premi, a vegades fins i tot diners! (oh, diners!) Però això és resultat intrínsec d'arribar primer, o és un reconeixement que donem al primer? No és més aviat que arribar el primer és important perquè... HO RECONEIXEM? És a dir, la importància del primer lloc és totalment simbòlica! Vaig massa ràpid? Anem a pams.

Si tu i jo ara fem una cursa fins la fruiteria, no guanyem res. No guanyem diners, no guanyem una aclamació popular, no guanyem una poma. Perquè, en una cursa entre tu i jo fins a la fruiteria, òbviament la gràcia està en la cursa, no en cap premi. Sí sí, l'important és participar!!

Però clar, el món no està configurat a partir de la nostra cursa fins la fruiteria... hi ha moltes més coses en joc.

Començant pel que deia: el reconeixement al primer. Els premis, els podis, els aplaudiments, les medalles i les copes... Aleshores, la pregunta és: per què ens entestem tant en reconèixer al primer?

Tinc una teoria.

Posem que tu i jo no fem una cursa fins la fruiteria, sinó que estem competint per anar a un nou continent al qual no hi ha anat mai ningú que coneguem. Per tant, anem a un lloc del qual en sabem poca cosa. I hem d'anar fins allà.

Posem que jo arribo abans que tu. Primens! I trobo una meravellosa petita pomera que té cinc pomes. Abans que tu arribis, jo les agafo totes, me les poso en un cistell i espero que arribis mentre me'n menjo una, calmant la gana que m'ha provocat el viatge.

Tu arribes (segon) i també estàs morta de gana. Així que jo t'ofereixo una poma.

Ep! Jo t'ofereixo una poma.

T'ofereixo.

Una poma. Que és meva, que la tinc jo dins el meu cistell.

Només per arribar el primer, m'he convertit en propietària d'aquestes pomes. 

Però això no acaba aquí!

Posem que tu tens un braçalet preciós, que sempre m'ha agradat perquè reflexa la llum del sol en mil puntets de llum tornassolada tot al seu voltant. Aleshores, quan arribes tu, cansada del viatge fins aquest nou continent, en comptes d'oferir-te una poma, et proposo un tracte:

- Tu tens gana, i a l'arbre ja no hi queden pomes. En canvi, jo encara en tinc quatre dins la cistella. Fem un intercanvi: jo et dono una poma a canvi del teu braçalet.

Tu podries negar-t'hi, és clar... però tens tanta gana!

I doncs, què ha passat aquí? Que arribar el primer m'ha donat el "privilegi" de ser la propietària de les pomes. Perquè jo les he agafades abans que tu. Sembla molt estúpid, ho sé, però no em diguis que les coses no van així!

Fem un pas més?

Posem que jo, quan he arribat el primer a aquest nou continent, he trobat la pomera amb les cinc apetitoses pomes, sí, però també hi he trobat una família d'uns animals estranys i desconeguts per mi (clar, és un nou continent) que vivien al seu voltant, jugaven entre les seves branques i reposaven a la seva ombra. Aquests animals estranys feien tota la pinta d'alimentar-se de pomes, de fet, a terra hi ha algunes restes de fruites menjades. Jo, el primer (?), faig fora aquests animals desconeguts, a crits a pals a pedrades i amb foc si cal, i després m'apropio de les pomes. Les poso en el cistell, me'n menjo una i t'espero.

Quan arribes esgotada de la teva travessa, jo et proposo el mateix tracte d'abans, però a més a més t'explico que abans hi havia uns animals desconeguts que he hagut d'apartar. Just abans de començar a explicar-t'ho, però, me n'adono que no és massa valent ni elegant haver fet fora uns animals pacífics que han marxat corrents esporuguits a la primera pedra llançada, i jo vull quedar bé davant teu, vull agradar-te, vull que estiguis orgullosa de mi, vull que m'admiris... qualsevol cosa. Aleshores t'explico:

- No et creuràs el que ha passat! He arribat a aquí, i aquesta meravellosa pomera estava infestada d'uns animals molt estranys, amb moltes dents i uns ulls petits i brillants de mirada assassina, que... que treien foc per la boca. Sí, sí. T'ho juro. Foc. No veus els rostolls cremats? És de quan m'han intentat atacar. Per sort, la meva tieta em va ensenyar de petita a llançar pedres amb força, i els he pogut fer fora i he pogut obtenir aquestes meravelloses i dolcíssimes pomes, que calmen tota la gana del viatge. En vols una? Te la canvio pel braçalet.

Hi ha moltes més coses aquí que abans, no trobes? Com que jo he arribat el primer, i tu una estona més tard, només jo he vist què ha passat, només jo ho he viscut. Tu... tu tens la meva paraula. Quin poder que dóna arribar el primer!

I si, a més, quan arribes t'explico que en aquest nou continent hi havia uns humans, però estaven subdesenvolupats i per això els he matat, perquè eren molt agressius i només volien robar-me les pomes i matar-me? I si, a més, el que faig meu no són cinc pomes, sinó quinze hectàrees? I si et dic que el continent és meu?

Clar que podríem barallar-nos, fins i tot podria morir una de les dues. Si mors tu, cap problema, la pomera, les hectàrees i el continent són meus, i ja li ho explicaré de nou al proper que arribi, que tampoc serà el primer. Si moro jo, cap problema tampoc: tu t'apoderes de tot i, com que no hi ha més testimonis, pots explicar al següent que ell és el segon, que tu ets el primer i que les pomes, la pomera, les hectàrees i el continent són teus...

Això és una exageració? Si jo tinc una idea i tu també la tens, qui la patenti abans en treu tots els drets i beneficis. Si hi ha una moneda al carrer, és de qui la veu abans....


Crec (i aquesta és la meva petita teoria al respecte) que la nostra societat està basada en haver sigut sempre els primers (o, com a mínim, haver-ho explicat així). Ser el primer dóna molts beneficis: apropiació de recursos, tergiversació dels fets, superioritat respecte les altres... Crec que seguim recolzant la cultura del primer perquè és la cultura que ens dóna la superioritat, des del nivell més macro (tiriririii qui va descobrir Amèrica?) fins al més minúscul (jo sóc la teva mare, he nascut abans que tu; al teu germà el caramel més gran perquè és més gran, perquè va néixer el primer... no, no em vinguis amb arguments nutricionals, estic parlant d'un caramel, aquestes coses passen).

I ara, pregunta para el millón: a qui s'ha associat arribar el primer, qui té els privilegis, qui és més competitiu, qui fa més concursos d'aviam qui arriba primer a,... ta ta ta txaaaan, masclisme al canto.

Arribar el primer elimina el valor de la comunitat, del treball en equip, de la cooperació, de la igualtat, del creixement conjunt.

Sí, sí, clar que podem fer jocs competitius per equips, clar que podem alimentar la competitivitat de forma sana... no és això del que parlo. Parlo del valor de ser el primer. De premiar el primer, de felicitar-lo, d'aplaudir-lo molt i dir-li lo valent i guapo que és.

En resum: arribar el primer, en sí, no té més valor que arribar el segon. Són numerals ordinals, i a mi mai m'han ensenyat que hi hagués una jerarquia entre aquest tipus de paraules. Un ordre, sí. Però no una jerarquia. La jerarquia que posa el primer més a dalt, més millor, més felicitable, més aplaudible, és purament externa. L'hem feta nosaltres. Enterita. Ai, quines coses, eh?

Aleshores... per què ens entestem tant a reconèixer el primer? Per què no al segon? Per què no a l'últim? Per què no anar variant? Si volem seguir competint, perquè competir pot ser divertit, per què no competim pel segon lloc, o per ser els més estilosos, o les més valentes, o les més figaflors o els menys semblants a un tamburet, què sé jo. I ara ja no faig la pregunta cap al sistema, que té els seus motius per preferir arribar el primer. Ens la faig a nosaltres. A tu i a mi. Per què no canviem les competicions, per què no valorar altres coses? Fins i tot podria ser divertit :)

Les nenes maques pel dematí

L'altre dia, una mestra de pràctiques marxava de l'escola i les alumnes de sisè li van organitzar una representació de comiat. Tota la classe, nenes (sobretot) i també nens, van anar sortint a l'escenari, soles, en grup, a cantar i ballar. Balls que s'havien preparat durant setmanes, balls que estaven improvitzant allà mateix, cançons que s'havien après de memòria amb coreografies estudiades i cançons que havien composat per la mestra. Bonic, tendre, ple d'amor i ganes de compartir-lo.

Però va haver algunes coses que em van colpir i fer mal. Coses que eren, clarament, mostra de com el patriarcat ja ha marcat molt aquestes persones que encara no han fet els dotze anys. Vull explicar-ho, una mica per treure'm la tristor que em fa, una mica per compartir-ho i una mica, esperant que serveixi perquè totes obrim una miqueta més els ulls i, juntes, trobem maneres de reaccionar-hi bé. Perquè jo, en aquell moment, em vaig quedar tan parada que no vaig ser capaç de fer més que marxar, l'hora següent, amb un nen de segon que és cor pur i amor.

Vull deixar clar que l'escola on estic és pública, amb projecte de direcció boníssim, amb un equip de professores que respecten la individualitat i el grup, tant d'elles com dels infants, i que treballen dia a dia en un ambient coeducatiu i que treballa l'autonomia dels infants i la inclusió amb uns resultats preciosos. I tot i així, això passa, i això va anar així.

Sexualització de les nenes

Moltes nenes van fer balls. Van ballar coreografies que s'havien inventat amb cançons que estan de moda. Deixarem de banda les cançons en si, perquè és tot un tema i ara mateix no tinc ganes de parlar-ne, i més o menys ja sabem com són i quins de mals pateixen. La qüestió és que van ballar. Coreografies molt estructurades, ballades amb vergonya i vergonya d'exterioritzar el sentiment que els despertava la música. No sé si m'explico... quan vaig estar a Santo Domingo, tots els nens i totes les nenes començaven a moure's cada cop que un veí posava la ràdio una mica alta i arribaven quatre notes a la classe. I ballaven des de dins, amb tot el cos i tota l'ànima... ballaven de veritat. Sí, són una cultura molt més musical, sí, ho porten a la sang (?), sí, aquí som una mica més aturadetes... però bé, la qüestió és que aquestes nenes s'avergonyien de fer servir el seu cos per fer algo tan bonic com ballar per expressar amor i alegria. Però bé, aquest tampoc era el tema.
El moment que més em va frapar va ser quan va sortir una nena a ballar. És una artista de la dansa i la música, canta amb veu d'àngel i balla amb la tranquil·litat i fluïdesa d'un peix que presumeix de la brillantor de les seves escates. Va posar una cançó i la va estar ballant durant els tres minuts i pico que va durar, tot improvitzat. Preciós. Però
Els nens se la miraven amb lascívia. I no estic parlant de curiositat sexual normal en els infants, ni d'atracció, ni d'admiració, ni tan sols de desig sexual. Se la miraven com els homes de les pel·lis es miren les ballarines de striptease, com els homes es miren les ties bones que passen pel carrer mirant dret, com els homes que comenten mira qué tetas. Però la nena no en tenia, de tetes. La nena és una nena. Que estava ballant. I no feia un ball seductor, no feia un ball sexi i molt menys no feia un ball dirigit a satisfer la mirada de l'home.
I tot i així, allà estaven els seus companys, menuts preadolescents que encara no tenen ni barba ni bigoti ni veu greu, mirant-la com un objecte i esperant si feia un salt prou alt com perquè se li aixequés la samarreta i es pogués veure si portava sostens o els seus pits apareixerien per un instant. Cosificant-la i ignorant tot el que transmetia amb els seus moviments i els seus ulls. Comentant entre ells que la nena en qüestió tenia poques tetes i s'obria molt bé de cames. Així. 
No sé si sabien massa el que es deien. No crec que fossin conscients del que estaven fent. Però això em fa pensar: si ho fan així des d'aquestes edats, sense pensar-s'ho ni entendre-ho, ho segueixen fent de grans, encara sense saber ni què ni per què ho fan? 


La normalització de les violacions

Després, un altre grup de nenes va sortir a ballar. Una cançó de la Rihanna que, es veu, diu alguna cosa així com give me my money bitch i que té un videoclip esgarrifador. No l'he vist, no vaig estar atenta a la lletra de la cançó. De fet, només ho sé perquè vaig sentir dues nenes parlant-ne i els ho vaig preguntar. Per això, un altre cop, aquí no vull parlar de la cançó, sinó de com ho han rebut aquestes nenes i de com en parlen.
Quan li vaig preguntar a una d'elles, la que ho estava comentant més efusivament amb la companya, de cop va callar i em va dir que no m'ho explicava, i em va demanar que no la renyés. Vaig aclarir-li que no la volia renyar, que no era el que venia a fer, que volia que m'expliqués de què anava la cançó perquè jo no ho sabia. Ella només es va excusar, dient que havia vist el videoclip sense voler perquè no sabia què era però que l'havia tancat de seguida i que no la renyés. La seva companya m'ho va explicar.
Resulta que el videoclip mostra com la Rihanna agafa una noia que li deu diners, la lliga, la tortura, la viola i la mata. No recordo en quin ordre.
- La viola i la mata i la tortura?
- Clar, perquè li havia robat diners.
Uau.
Uau.
Nenes d'onze anys veient normal que una dona n'agafi una altra i la torturi, la mati, la violi. Per què? Perquè surt en un videoclip. Perquè ho explica una cantant famosa com si res, perquè només és la lletra d'una cançó. Així, sense més importància.
Què significa això?
  • nenes normalitzant violacions
  • nenes rebent que les violacions són normals, també de dona a dona
  • nenes entenent que la violen perquè s'ho mereix
I tot, en mig minut de conversa.
Què ha passat aquí? Ja no n'hi ha prou amb fer-nos calar que les violacions són normals, que si ens violen i ho passem malament és perquè ens ho mereixem. I, a més, deformant la realitat. Com si les violacions no fossin un problema de gènere, com si la immensa majoria de violades no fossin dones i la immensa majoria de violadors no fossin homes. Convertint la violació, en fi, en una forma més de relacionar-se, obviant tota la càrrega patriarcal que duen, obviant el tracte denigrant i masclista que suposa per una dona. I, a més, mostrant com una figura cool, que mola, un model a imitar, la figura de l'èxit de la nostra societat, la Rihanna, viola. Com si fos una campanya electoral agressivíssima per augmentar les files de les dones deportades (dones que prenen com a propis els valors masclistes perquè els valors femenins estan tan mal vistos que, qui voldria ser dona?).
I, a més, elles patint per si les renyava, per si m'enfadava que veiessin aquestes coses. Clar que m'enfada, i em posa trista sobre tot, però no cap a elles. Cap a la música actual, cap a la cultura que ens estat-estem creant, cap a la Rihanna, cap al guionista del seu videoclip, cap a les organitzacions que no tenen cap problema en difondre coses així.


La imbecilitat apresa de les nenes amb l'amor romàntic per excusa

Però això, desgraciadament, no va acabar aquí. Al final, totes i tots van pujar a l'escenari per cantar-li una cançó final. Sense tu. L'heu sentida? Jo havia tingut la immensíssima sort de no haver-la escoltat sencera fins aquest dijous. Amb tot el respecte del món per qui li agradi la cançó, només vull comentar que la lletra és estupidíssima. Que diu banalitats òbvies que qualsevol pot notar que són totalment buides. I quan dic qualsevol, és qualsevol. No fa falta tenir cap màster, cap carrera, cap edat superior als vint anys per entendre que "és de nit, és tot fosc" és una obvietat que no vol dir res. És com fer una poesia dient és de dia, fa sol, hi ha llum. Així, sense res més. No és imbècil? No és tractar d'imbècil a qui ho escolta i se li diu que la cançó és bona? No és quasi un atemptat a la intel·ligència?
Els nens ho veien claríssim: aquesta cançó és estúpida, aquesta cançó no diu res amb sentit, aquesta cançó té una lletra molt tonta, és una xorrada.
Les nenes, en canvi? Què dius, és una cançó molt bonica, és una cançó d'amor!
Ei ei ei ei ei. Com és que els nens són capaços de veure i dir que una cosa els sembla estúpida, i les nenes no? Els nens són més llestos? 
Crec que no. Crec que les nenes no ho troben tonto perquè ho troben, per sobre de tot, una cançó d'amor. Crec que l'amor ho justifica tot, fins i tot que una cosa sigui tonta, fins i tot que no tingui sentit ni profunditat. Perquè és d'amor
I així, aprenem que si és amor no pot estar malament, si és amor està justificat i no és qüestionable. I fin. La resta es veu a venir.
Però clar que això no acaba amb les nenes. Això també ensenya als nens que les nenes, ensenya als homes que les dones, volem qualsevol cosa per amor, que un ram de flors soluciona una discussió i que una violació es pot justificar amb un anell molt car. Sona exagerat, però crec que més perquè estic obviant tots els passos que hi ha pel mig que perquè no existeixin. Crec.


I doncs? Què fer? Una educació amb perspectiva de gènere, conscienciació, aprenentatge, aprenentatge, aprenentatge... però, i en l'instant? Com puc reaccionar a coses així? Amb qui? De quina manera? Són dubtes que no em sé respondre i que, per ara, em produeixen frustració i tristesa.
I també, cosa bona... ganes de fer-hi algo.

Gràcies!

"Ser mujer" i escriure

Des de fa un temps tinc en ment la idea de començar un bloc personal des del qual escriure reflexions, experiències, idees que em vénen al cap, idees que trobo interessants, elements que em porten a pensar en el món i en mi, en el gènere i en els engranatges que mouen la nostra societat i, sobretot, en l'oli viscós del patriarcat que els fan moure i grinyolar. 
Crec que he aprofitat aquest treball per a fer-ho, una mica inconscientment, una mica conscientment. Em sembla que aquest és un motiu per agrair l'existència d'aquesta assignatura i el treball de les professores que la fan possible, i que fan possible que idees com la que tenia des de fa un temps es puguin concretar, amb més o menys èxit.
Avui he trobat un article de Sandra Hache que m'ha donat més arguments per fer-ho. M'ha semblat tan interessant i útil que no només l'enllaço sinó que em permeto de transcriure'l a continuació.
A tot i totes les que fan possible coses així, gràcies.


Ser mujer

El otro día Hélène Cixous me recomendó que escribiera. Que me contara en público, decía. Que ya está bien de que solo sean los hombres los que nos escriben, que lo hagamos nosotras también.
Fue mientras leía su libro La Risa de la Medusa. Los hombres han escrito la historia, han escrito los libros, han descrito a los héroes, y las mujeres hemos sido siempre representadas en la pasividad, en la compañía o en el detonante de diferentes desgracias, pero pocas veces como las heroínas o salvadoras de nada. Esto determina que al final, si la mujer tiene que escoger un referente, si desde pequeña se fija un objetivo al que parecerse –sin que éste sea su madre, su tía o su profesora, que se reducen a su círculo primario de socialización– muy probablemente será un hombre, pues son los que protagonizan los escritos.
Defiende Hélène Cixous que por esta razón la mujer ha adquirido la capacidad de desdoblarse de su propia personalidad: la capacidad de ser muchas a la vez que ella misma, y mete en valor esta capacidad exclusiva nuestra que al hombre le resulta tan difícil de adquirir. –O al menos a la mayoría de los hombres. Solo los más valientes se atreven. Y los homosexuales, claro, que al final son los más valientes de todos, pues se atreven a romper el mayor tabú que les impone la sociedad heteropatriarcal: el ser tachados como maricones–. Y llama Hélène Cixous “bisexualidad” a esta capacidad. Unabisexualidad en la que solo la mujer se reconoce, por haberse visto reflejada en diferentes actitudes, generalmente representadas por hombres.
Aclaremos, para evitar malentendidos, que la palabra bisexualidad se utilizará en este texto en la misma acepción que lo hace Cixous en su ensayo, es decir, como la capacidad para aceptarse de un sexo y del otro, y no en la acepción de sentirse atraída tanto por un sexo como por el otro.
Más allá del término, me llamó la atención la reflexión de Cixous. Y oye, claro que sí. Es verdad. Nosotrasnos reconocemos entre ellos desde el principio. Desde pequeñas podemos sentirnos atraídas por las mismas cosas que nuestros compañeros del género opuesto. Al final, será la educación la que nos condicione a sentirnos de tal o tal manera, pero en principio ninguna de nuestras actitudes nos diferenciará de ellos. Será sobre todo en la pubertad, cuando nos ataquen las hormonas, cuando empezaremos a sentirnos diferentes. Y es ahí cuando empieza nuestra bisexualidad. Una bisexualidadque se incrementa por el hecho de que la sociedad nos aplauda ciertos comportamientos generalmente definidos como “masculinos”, mientras repudia al hombre que se comporta de manera diferente a lo que se espera de él por su sexo. Y así, sin darnos cuenta, y yendo un poco más lejos, las mujeres aceptamos nuestra bisexualidad incluso asumiendo un lenguaje que nos excluye, con un “nosotros” no representativo más que del género masculino que nosotras asimilamos también como propio.
De ahí la necesidad que manifiesta Hélène Cixous de escribirnos. De escribirnos para ser leídas, para ser aceptadas y entendidas, y para ser también representadas y representativas. Primero por nosotras, para reconocernos en nuestro “ser mujer” diferente al que la sociedad patriarcal nos impone, pero también, y esto ya lo digo yo, por qué no, para ofrecer al hombre la oportunidad de reconocerse mujer en determinadas ocasiones. Pues ser mujer no es malo. Y sentir como nosotras no es malo. Y valorar la debilidad de una manera diferente a la que la competitividad de la sociedad capitalista les obliga, con cariño, ternura, empatía o compasión no es malo, y deberían aprenderlo. Deberían aprendernos para aprenderse a ellos mismos, porque al final todo ello conducirá a un mundo mejor en el que no haya que pisar a la otra persona para conseguir un objetivo, y en el que las mujeres no nos veamos obligadas a competir entre nosotras para conseguir la aceptación del hombre, y así, la de la sociedad en su plenitud.
Escribámonos. Escribámonos tal cual somos para que ellos también se entiendan en su complejidad. Pero no pensemos en ellos cuando nos definimos. Pensemos en nosotras: nuestros miedos, nuestros dolores y sentimientos. Nuestras felicidades. Y llamémonos. Llamémonos lo que somos: “nosotras”, utilizándonos en primera persona del femenino no solamente como mujeres, sino como personas. Y ofrezcamos al hombre la posibilidad de llamarse “ella”. Ella como persona pero con capacidad de abstracción suficiente para verse en femenino. Verse y aceptarse, que es lo que nosotras hemos hecho siempre. Y aceptarse en su bisexualidad sin temor a ser percibido como débil. Y ya veréis, de esta manera, qué mundo más bonito construimos entre todas.

Temes no tractats 2: feminismes llatinoamericans

D'aquest tema en parlaré poc, perquè el que en sé és més una voluntat de saber-ne que no pas una experiència, una lectura o una reflexió.

Què en sabem, aquí, dels feminismes de Llatinoamèrica? De feminismes que deuen tenir la interseccionalitat molt més present que nosaltres, envoltades d'un eurocentrisme blanc, capitalista i masculinitzat? 

Del poc que en sé, la majoria m'ho han explicat:

  • que no busca igualar la dona a l'home, sinó igualar les persones
  • que no renuncia al rol i l'estereotip de gènere tradicionalment atribuïts a les dones, no com vam fer aquí convertint la coeducació en la democratització impositiva dels estudis que feien els nens i la supressió absoluta de tots els aprenentatges que es transmetien les dones
  • que té lluites diferents a les d'aquí
  • que té altres referents
  • que prové d'un altre context, un context de poblacions indígenes i colonitzadors, de grans moviments migratoris cap a totes bandes
  • que conserven la connexió amb la naturalesa més que nosaltres.
Vistes aquestes coses, i segur que moltes d'altres que no conec, no seria interessant aprendre'n? Sóc conscient que el temps disponible d'aquesta assignatura és escàs i no n'hi ha tan com voldríem. Però no per això deixaré de dir que m'agradaria saber-ne més.

Temes delicats

L'altre dia vam tenir la sort de participar d'una xerrada sobre violència sexual de la mà de Bárbara Tardón Recio. Els continguts que vam tractar van ser tots interessantíssims, des de les diferències entre violació, abús sexual i assetjament sexual, per arribar a la definició concreta de violència sexual (acció no consentida, contra la voluntat o sense el consentiment de la persona, amb un component sexual), fins a les mutilacions genitals femenines, passant per l'atenció que diferents territoris donen a la violència sexual i les seves víctimes i els mites de la cultura de la violació. Però si he de destacar la cosa que em va impactar més de totes (de fet no és que l'hagi de destacar, és una forma de parlar, vull fer-ho), és la contundència, fermesa i claredat amb què parlava.

I això em va fer pensar molt. Per què normalment no es tracten temàtiques com aquestes d'aquesta manera? La resposta se'm va acudir mentre marxava de Mundet: són temes delicats.

Temes delicats. Què vol dir això? Com pot ser un tema delicat?

Per pensar-ho bé del tot, aprofito l'aprofitadíssim recurs de recórrer al diccionari. I el DIEC ens diu que:
adj. [LC] Que és d’una finor extrema. Perfums delicats. Menjars delicats. Modulacions delicades. 
adj. [LC] per ext. Faccions delicades. Pensaments delicats. 
adj. [LC] Sensible a les menors impressions exteriors, fàcil de deteriorar-se o espatllar-se, no robust, malaltís. Té la pell molt delicada. La camèlia és una flor molt delicada. Una roba delicada. Tenir la vista delicada. Tenir l’estómac delicat. És una persona molt delicada. Salut, constitució, etc., delicada. 
adj. [LC] Que demana ésser executat o tractat amb gran cura, amb habilitat. Una operació delicada. Un assumpte delicat. Una qüestió delicada.  
adj. [LC] Dotat d’una gran finesa d’apreciació, capaç de fer les distincions més subtils. Tenir un gust molt delicat, un paladar delicat, una orella molt delicada per a la música.  
adj. [LC] De difícil acontentar. Ésser molt delicat en el menjar.  
adj. [LC] Dotat d’una gran finesa d’execució, que procedeix amb escrupolositat, amb gran cura. És molt delicat en el parlar. Una manera delicada de fer les coses, de dir les coses.
Anem per parts? La primera definició no ens serveix. Clarament, parlar de violacions i violències sexuals no és "d'una finor extrema". Fora.

La segona definició no m'agrada. Diu que és delicat allò que és "sensible a les menors impressions externes, fàcil de deteriorar-se". Sembla una tergiversació una mica patriarcalota de la delicadesa. Però bé, no entrarem en aquest debat. De totes formes, no ens serveix tampoc: una conversa sobre violència sexual no es deteriora amb la primera brisa que passa.

I la tercera? "Que demana ésser executat amb gran cura". Deu ser aquesta. Realment, parlar d'aquests temes s'ha de fer des de la cura, des del respecte. Però aquí sembla que hi ha una petita tergiversació ideològica no prevista, estimats senyors (hi ha senyores?) de l'Institut d'Estudis Catalans: la cura és sinònim de delicadesa? La cura és antònim de contundència? Ho és la delicadesa? Per què un tema "delicat" ha d'anar envoltat i camuflat d'eufemismes? Els eufemismes són delicats?

Anem a veure la primera accepció de la quarta: "d'una gran finesa d'apreciació". Cal finesa per detectar una violació? Es pot apreciar com un gurmet aprecia un plat amb més lletres en el nom que calories? Només de proposar-ho ja es nota que seria una mica insultant tractar la violència sexual d'aquesta manera.

Seguim amb la quarta: " de difícil acontentar". Sí? Una violació és difícil d'acontentar? Una conversa sobre mutilació genital femenina és difícil d'acontentar? Una persona que en parla és difícil d'acontentar?

Anem doncs a veure la cinquena i última definició, esperant trobar aquí la que ens permeti entendre que parlar de violacions "és un tema delicat". I fa així: "dotat d'una gran finesa d'execució". Parem aquí. Em sembla pràcticament ofensiu haver de demostrar que una violació, la conversa que se'n deriva, siguin temes "dotats d'una gran finesa d'execució". Prou.


I doncs, què n'he tret d'aquesta anàlisi de significats? En primer lloc, i de forma inesperada, que "delicat" té moltes més connotacions masclistes de les que hauria imaginat. En segon lloc, i tornant a la reflexió inicial que m'ha dut a aquesta anàlisi semàntica, parlar de violència sexual, d'assetjaments, de violacions, d'abusos, de mutilacions, de repressions, d'opressions... no són temes delicats.

Són temes durs, que han de ser tractats amb la contundència que mereixen, amb el realisme que mereixen les seves víctimes (igual que no necesitamos vuestro paternalismo, tampoc necessitem els vostres eufemismes) i amb la cura i el respecte de fer-ho dur, però no dolorós.

Vist això, aplaudeixo molt la Bárbara Tardón Recio i el seu to de veu.

Temes no tractats 1: feminisme i antiespecisme

Tot i que aquesta temàtica no l'hem tractada en l'assignatura, em sembla important fer-ne alguna menció, ja que, en primer lloc, és una temàtica d'enorme abast: quants milions de persones no humanes hi ha al planeta? Exacte. Parlar d'opressió a les dones i no considerar altres espècies és quedar-se coix, mirar des de les ulleres liles però no veure que tampoc elles ens ho fan veure tot. En segon lloc, perquè és una corrent que, tot i que no és nova (Carol J. Adams, The sexual politics of meat, Bloomsbury 1990), darrerament està agafant molta força, tant a nivell acadèmic (més endavant anomenaré les fonts en les què em baso) com quotidià: cada cop és més estrany arribar a una trobada, una jornada, un taller, una manifestació ciutadana de qualsevol tipus, de caire feminista que inclogui un àpat i que aquest no sigui vegetarià, vegà o, com a mínim, tingui una opció de menú vegana.

Però anem a poc a poc: com vaig arribar jo al lligam entre feminisme i antiespecisme? Ho aniré explicant a mida que avanço el text, text que no pretén ser instructiu ni alliçonador, sinó que només vol deixar constància del meu creixement en aquest àmbit, ja que és des d'aquesta evolució que puc explicar què en penso i com hi he arribat. El meu objectiu és, en fi, mostrar què he anat descobrint i gràcies a qui, per donar una petita visió al respecte.



          Feminisme gordo, lésbic, anitcapitalista i antiespecista


T'ha passat mai que vas sentint reflexions i referències a un tema, però les ignores quasi inconscientment fins que un dia, qui sap si per casualitat, t'hi trobes de ple i ja no pots deixar d'escoltar-ho? A mi em va passar amb aquest tema i La Cerda Punk, un assaig feminista de constanzx alvarez castillo (respectant les minúscules amb què s'escriu a ellx mateixx) que, com indica el seu títol, exemplifica un feminisme gordo, lèsbic, anticapitalista i antiespecista.

Trobar-lo és fàcil: http://www.bibliotecafragmentada.org/wp-content/uploads/2014/10/La_cerda_punk.pdf. Llegir-lo, molt enriquidor:
“Una cerda reproductora es, según el director de una compañía cárnica, una pieza valiosa de la maquinaria, cuya función es echar cochinillos al mundo como una máquina de chorizos. De hecho produce un total de unos 100 cochinillos, tiene una media de 2.5 camadas al año y 10 en toda su vida. Si, en los EEUU, hay unos 80 millones de cerdos, entonces hay al menos 3,5 millones de cerdas embarazadas dos veces por año. Durante 10 meses al año, la cerda embarazada o en época de amamantar, tiene restricciones de movimiento y no se le permite ni caminar. Aunque los cerdos son seres extremadamente sociales, a estas cerdas se las mantiene aisladas en compartimentos tan estrechos que ni tan siquiera pueden darse la vuelta. 
Se fuerza el embarazo, bien restringiendo a la cerda físicamente, o sea atándola a una rape tie, donde la monta el cerdo o se la insemina artificialmente; o bien a través del transplante quirúrgico de embriones de ‘super cerdas’ a cerdas comunes. 
Una vez impregnada, la cerda reside en una jaula de 182cm. X 60 cm. En estas jaulas estrechas, de acero, puede estar de pie, tumbarse, y poco más. A pesar de esto, la cerda continúa haciendo intentos frustrados para construir un nido. La hormona prostaglandina, que se le inyecta a las cerdas para provocar el parto, también incrementa intensamente el instinto de construir un nido. A los cochinillos recién nacidos se les permite amamantar de su madre enjaulada durante varias horas o varias semanas, dependiendo de la granja. Generalmente, en las granjas con mayor productividad, los cochinillos, a las pocas horas de haber nacido, se los aísla en pequeñas jaulas amontonadas unas sobre otras en filas... Después de una o dos semanas, se los agrupa en otras jaulas un poco más grandes. 
A menudo, al poco tiempo de nacer, les cortan el rabo para evitar que se lo muerdan. Es probable que se muerdan el rabo debido a la dieta monótona que les dan y a la tendencia natural que tienen de hurgar y de morder objetos en su medio ambiente. En definitiva, el instinto que los cerdos tienen de escarbar queda frustrado por su existencia en naves de confinamiento. 
Una vez que empiezan a comer comida sólida... los cerdos son engordados en pequeños compartimentos hasta que alcanzan el tamaño ideal para su matanza, a los seis u ocho meses de edad. Para facilitar la limpieza, estos compartimentos tienen suelo de cemento o hecho de placas de metal, y no se les provee de materiales para dormir... Es común que se les deformen los pies debido a la dureza del suelo y a la falta de materiales blandos sobre los que descansar. 
El noventa por ciento de los cerdos se crían dentro de naves en penumbra, sin ventanas y en confinamiento, una existencia miserable que incluye también la malnutrición, en una atmósfera de mucha humedad, parecida a la de un sauna (creada para inducir el letargo). El síndrome de estrés porcino –una forma de muerte repentina parecida al ataque de corazón humano- y la neumonía micoplásmica son enfermedades comunes. Una vez que alcanzan el tamaño y peso ideal, se transportan en un camión al matadero”. 
Aquest fragment és un exercici de realitat: em fa ser conscient de què passa i com passa tot el que ha de passar al món perquè poguem trobar carn envasada i a baix preu, perquè poguem consumir tota la carn que se suposa que hem d'ingerir, perquè "no ens falti proteïna". També és un exercici d'empatia (empatia interespecístia!): escoltar el relat (humà) de la vida d'una truja, d'un porc, entendre què viu i com ho viu, pensar en les seves condicions i en com ens sentiríem nosaltres en la seva situació.

Com es pot llegir això i no pensar-ne res més? Seguir impassible? No afegiré res més a aquesta cita, em sembla que explica a la perfecció el que vol explicar i poca cosa hi tinc a afegir. De moment.



          Sexisme i especisme


El meu primer contacte havia sigut enriquidor, sí, però encara tenia aquell deix d'agressivitat d'alguns discursos que, tot i que entenc perfectament (ens han pres l'agressivitat), a nivell personal em costen d'escoltar del tot. Uns mesos després vaig trobar això: "La masculinidad patriarcal necesita comer carne".
"Finalmente añado que mi propia experiencia me ha enseñado que las personas que luchan por el feminismo suelen ser las mismas que las que luchan por los derechos de los animales y viceversa, y el motivo es porque ambas luchas requieren un cuestionamiento de aquello considerado normal, natural o necesario, las tres Ns de la justificación que explica la psicóloga Melanie Joy, autora del libro Por qué amamos a los perros, nos comemos a los cerdos y nos vestimos a las vacas. En términos generales son luchas hermanas, con los mismos principios: que seres explotados, cosificados y mercantilizados se consideren sujetos de derecho, cuyas vidas y libertades sean respetadas (pero de verdad)."
Aquesta explicació no era agressiva, ni culpabilitzadora vers les persones que mengen carn i derivats, només era clara, realista i analítica. I, sobretot, partia de la pròpia experiència, sense jutjar a ningú, ni tan sols la pròpia vida recorreguda, només entenent-la i explicant-la des d'una nova perspectiva.

Amb això em va quedar clar el lligam entre feminisme i antiespecisme: no es tracta només d'empatitzar amb els animals, ni de veure que són lluites paral·leles, sinó veure que són una mateixa lluita. Feminisme i antiespecisme són una lluita contra la cosificació, explotació i mercantilització de subjectes, fets que es donen tan vers els animals com vers les dones. Fer una cosa i no l'altra és com ser feminista i racista: poder-se fer, es pot, però no és coherent.





          Teoria feminista i antiespecista des de l'àmbit acadèmic, afinant més els conceptes


Recentment, he trobat una llosa més que allarga aquest camí de feminisme i antiespecisme que he començat a construir-me: aquesta entrevista a Catia Faria, filòsofa i activista portuguesa autora de la primera tesi doctoral que estudia l'ètica de la intervenció en la naturalesa, en la qual aborda la qüestió dels danys naturals que sofreixen els animals al món natural i de les raons per ajudar-los. A més de ser doctora en filosofia moral per la Universitat Pompeu Fabra, és membre del consell científic del Centre d'Ètica Animal de la Universitat Pompeu Fabra, investigadora del Grup de Teoria Política de la Universidade do Minho (Portugal) i activista en Ètica Animal.

Aquesta presentació acadèmica a Catia Faria no l'he escrita jo, sinó que està en l'article. Per què em dedico a transcriure-la, paraula per paraula, i a emprar-la per donar inici a aquest tercer apartat? Perquè em sembla clau: l'antiespecisme ha arribat a l'àmbit acadèmic, ja està entre els catedràtics i en els passadissos de les universitats, però no com una reivindicació estudiantil sinó com una autoritat teòrica. I per què això és tan important?

En la societat capacitista i intel·lectualista en què vivim (ambdós adjectius són concrecions del masclisme heteropatriarcal, doncs responen a l'estàndard de l'home blanc racional, teòric, analític, a la tan masculina figura de l'intel·lectual), que alguna cosa arribi al nivell acadèmic (a més, la seva tesi va rebre la qualificació màxima dins aquest sistema, matrícula d'honor cum laude!) li dóna legitimitat, fonament, en fi, poder. És a dir: la tesi antiespecista ha arribat a l'espai del poder de la nostra societat, com apuntaria qui hagi llegit (o vulgui fer veure que ho ha fet) a Foucault. Això és, per a mi, una bona senyal: senyal que alguna cosa està, realment, canviant, i que el canvi és possible.

Només a tall d'exemple, cito una part de l'entrevista a Catia Faria:
"Sexisme i especisme són formes de discriminació igualment injustificades. En el primer cas, no es tenen en compte els interessos d'aquelles que no s'ajusten a un determinat gènere i en segon els d'aquelles que no pertanyen a una determinada espècie (normalment la humana). Per coherència, si estem en contra d'una forma de discriminació que afecta certs éssers humans, necessàriament hem d'oposar-nos a l'altra forma de discriminació que afecta un nombre aclaparador de no humans."
A més a més, Catia Faria fa una interessant distinció entre antiespecisme i ecologisme: mentre que l'antiespecisme busca vetllar pels drets de l'individu, dret a la vida i a no patir, l'ecologisme se centra en l'ecosistema, en el conjunt. Això porta a realitzar accions ecologistes que, però, van en contra dels individus (seres sensibles y sintientes). Per exemple, eliminar una espècie d'un ecosistema perquè s'està convertint en una plaga, bé sigui per caçera o per introducció d'una nova espècie que n'és depredadora, és una mesura que mai utilitzaríem amb humans: importar 500.000 gats a Roma per fer front a la plaga de rates que hi ha seria com importar 500.000 musulmans per contrarrestar l'augment de l'ateïsme entre els nostres carrers. Sona aberrant, no?



          I ara?


De moment, he arribat fins aquí. Em sembla que aquesta petita explicació del meu curt recorregut, encara que només es vulgui entendre a nivell teòric, és una mostra prou clara que antiespecisme i feminisme són camins que encara ens ofereixen molts quilòmetres a caminar, a mi, a tu, a les acadèmiques, a les ecologistes, les especistes i les antiespecistes, les que mengen carn, les que només mengen peix, les que no en mengen, qualsevol. Ofereixen un camí interessant de reflexió, replantejament i creixement que, com a mínim per a mi, és apassionant, dur i estimulant.

D'òperes, amor romàntic i feminismes



L’altre dia, una companya va esmentar a classe que treballava al Liceu i que, des d’allà, veia com totes les òperes tenien com a tema principal una parella d’enamorats que, degut a una sèrie d’infortunis circumstancials, no poden consumar el seu amor (monògam, predestinat, transcendental, heteropatriarcal...) i moren. Perquè, és clar, qui voldria viure una vida sense amor?

Lucia di Lammermoor, de Donizzetti, ens regala aquesta escena de bogeria i suïcidi
que no és més que el punt culminant de la tragèdia amorosa per antonomàsia 


Hi vaig estar pensant i, si bé és cert que hi ha moltes òperes que reprodueixen aquest tema (també hem de dir que és un tema tan vell que compta com a tòpic en les antiquíssimes tragèdies gregues), n'hi ha com a mínim una que no ho fa, sinó que tracta la temàtica des de l'enginy, la subtilesa, els subterfugis que escapen al poder hegemònic (i també, per tant, de l'heteropatriarcalitat): el Barber de Sevilla.

Sí, és una òpera que explica la història del Conde d'Almaviva, Lindoro, que amaga la seva condició de noble per poder enamorar "veritablement" a la Rosina, una noia jove que viu retinguda pel seu tutor, Don Bartolo, les intencions del qual no són altres que casar-se amb la seva pupil·la tan aviat com pugui. Sí, així podria semblar que, un cop més, és una història d'homes barallant-se per una donzella totalment passiva i rendida als embats de les masculinitats que lluiten per fer-la seva (eufemisme al canto). Però, com deia abans, he estat pensant-hi i trobant arguments que fan d'aquesta òpera una genialitat des de la perspectiva de gènere, la crítica a les jerarquies econòmiques i socials i l'humor picaresc. Comencem:


          Qui dóna el nom a l'òpera és Figaro, un barber

Reivindicació anacrònica i genial de la classe obrera. També és ell qui pensa les accions i les fa possibles; és, per tant, el veritable artífex de l'obra, el motor que fa avançar la història i, encara més, el personatge que la fa possible, convertint l'argument en una proesa literària que desplaça protagonista (Figaro) i història principal (amor entre Rosina i Lindoro).


          La complexa simplicitat de Figaro: una nova perspectiva econòmica?

Figaro és senzill: li agrada la seva feina i li agraden els diners que la seva feina li proveeix. A part d'això, no jutja mai cap personatge, ni les seves decisions, ni les seves accions. Ell només fa el que li mana qui paga. Això el converteix en un mercenari sense escrúpols? Ben al contrari: Figaro s'implica al 100% en qualsevol feina que se li demani, apassionadament i sense reserves.


"Apassionadament i sense reserves". Sí, he dit això, que normalment s'aplica a l'amor romàntic, però dirigit a la pròpia feina. A mi no em sembla una mala opció i, a més, aquesta idea ha produït una de les àries més famoses de la història:
Admiro aquesta actitud d'implicació absoluta vers la pròpia feina.
Figaro és completament ell en tot moment, cosa que moltes no podem fer.

Sí, Figaro és un home, ho té més fàcil per a ser qui és i fer el que vol, ningú el jutja per no estar casat (ja ho farà Mozart) ni per no plantejar-se tenir fills ni per tenir contactes amb tota la ciutat ni per fer el que vol. Però igualment crec que pot ser un referent de com viure plenament.

Tornem al què he insinuat dels diners. Si bé aquesta no és una reflexió de gènere, igualment la considero interessant d'apuntar aquí, perquè qüestiona la concepció neoliberal dels diners que tenim avui tot i defensar-los a ultrança. Figaro adora els diners, són el fruit i la motivació de la seva feina, i són les seves ales de llibertat individual. Però no ho són de la manera que ho són avui per nosaltres, no són una cosa que has d'acumular al banc després d'hores sacrificades a la feina. Són un goig, una joia de viure que li permet fer el que vol. Sé que m'estic deixant endur per interessos personals, però aquest duet on Figaro expressa obertament (cosa que en la nostra societat està mal vist fer!) el seu amor pecuniari, mentre Lindoro parla d'amor, el trobo genial:

No estic dient que tots hauríem d'estimar els diners. Senzillament, proposo escoltar aquesta cançó com una expressió lliure i desacomplexada dels desitjos d'una persona. Com això podria ser dolent? Per què no ho fem?


          L'ària de la criada

Sí, senyores. El barber de Sevilla té una ària sencera protagonitzada, en solitari, per una dona criada. L'Una voce poco fa de la Rosina també és una cançó de dona, però és una dona resignada, que només es lamenta, sense molt a fer, de la seva situació. En canvi, la Berta té l'escenari per ella sola, per explicar ella, des d'ella, com se sent, què en pensa dels altres, i els jutja obertament.

Aria di Berta
No us sembla impressionant que una òpera doni veu a una dona de classe baixa, que a més a més té nom, i que la converteixi en l'únic personatge que jutja la resta?


          El reconeixement a i de les dones

Aquest és el fragment que trobo més impressionant de tots:

Anem a pams: primer, Figaro va a comunicar-li a Rosina que Lindoro està enamorat d'ella. Sembla tot molt típic, ella s'emociona "així que sóc jo l'afortunada!" i ell es retira per deixar-li "espai per a que la dona s'emocioni", cosa que pot semblar masclista però és una consideració que ningú més té vers la Rosina i que poques persones tenen cap a la resta. Però no s'acaba aquí! El barber, que és observador i s'ho permet ser a diferència de molts homes (no és inusual l'estranya tàctica masculina per lligar de "tu ignora-la i veuràs que et ve al darrere"), se n'adona que no ha dit res de nou a la Rosina: ella ja ho sabia! Aleshores té un moment d'admiració en el que li reconeix l'astúcia (en els subtítols posa "que zorra más astuta", però és una traducció poc ben feta, ja que volpe en italià, guineu, no té més significat que el d'astúcia i intel·ligència, no com en castellà).

Però, conscient de les normes socials i que ell, com a home, ha d'estar per sobre la Rosina, es refà ràpidament de l'admiració i diu: "sí, sí, molt astuta, però jo ho sóc més". I li explica, en un to lleugerament paternalista, que el seu estimat la vol visitar, però que abans necessita una prova que demostri que el seu amor és correspost, que no fa la visita a la Rosina en va. Li proposa, tot didàctic, que escrigui una petita carta, una nota d'amor, per al Lindoro, i li diu que si ho fa així, ell vindrà.

Figaro, que se sent orgullós d'haver dut el ritme de la conversa, espera la resposta de la Rosina. Ella es fa l'ofesa, la vergonyosa, rebutja escriure la carta (seria un pas equivalent a que una dona pregnui la iniciativa avui en dia, una cosa encara ara no del tot normalitzada). Figaro la pressiona i li explica per què ho ha de fer. Però, de cop, es descobreix: la Rosina, amb cara d'innocent, torna a preguntar: "Una carta?". I ella mateixa segueix: "Aquí la tens". Aquí és on està la genialitat del barber: ell, que ha volgut anar a explicar-li a la Rosina com es fan les coses amb els homes, s'ha endut una dutxa d'humilitat: ella ja ho sabia, ella ja tenia la carta preparada, ella ha dut el ritme de la conversa des del principi. I aquí accepta que la Rosina estigui molt més preparada que ell i li ho reconeix amb la segona part del duet, en la què no diu més que "la carta ja estava escrita, què bèstia!" (igual que ho diria en Tortell Poltrona) "i jo que volia fer-li de professor..." i "dones, eterns déus, qui us podria endevinar".



Sé que hi ha molts més detalls, que hi ha un munt d'elements masclistes, un munt d'errors, i un munt de coses més que aquests quatre elements que he comentat. I sé que el que dic podria ser rebatut, amb un munt de frases fins i tot del mateix Figaro eminentment masclistes. Però: hi ha algú en aquest món que no ho sigui en absolut? Crec que ni Paul B. Preciado se'n salva del tot.

Partint d'aquesta idea he volgut explicar això: si bé tot, fins i tot la teoria feminista, cau en un moment o altre en detalls masclistes, patriarcals, heteronormatius, transfòbic..., buscar-ne els detalls que no ho són, els elements que promouen la igualtat, el reconeixement mutu, el treball personal, la llibertat individual nascuda del respecte, etc, és sempre edificant i satisfactori. Perquè ens permet veure, també, que fins i tot un món tan tòpic com el de les òperes ens pot donar eines i espais de reflexió feminista.