Paraules estranyes que parlen de gent normal, un repàs

Aquest és un treball que vaig fer a Pedagogia. Vull deixar clar, primer de tot, que res del que hi ha escrit és definitiu, taxatiu o inamovible. Al contrari, és una base per poder parlar, aprendre, xerrar, pensar i transformar. Com a mínim per mi. De fet, espero amb candeletes el dia que me'l torni a llegir i digui: "ui, però què verda estaves, Júlia!".

El seu objectiu principal era definir quatre conceptes: genderqueer, orientació sexual, expressió de gènere i identitat de gènere. En la seva elaboració, però, he anat trobant convenient afegir altres conceptes, per tal de poder situar-los de la manera que em semblava millor i sense passar per alt aspectes relacionats que, considero, són bàsics també per poder entendre aquests quatre inicials.

És per això que començo el treball a partir de la definició esqüeta d’un concepte que trobo essencial: la sexualitat. A partir d’aquí, procedeixo a explicar el terme ‘sexe’ i els aspectes que se’n deriven; segueixo amb l’orientació sexual i, finalment, entro en l’apartat de gènere, on incloc molts termes que considero que en formen part.

Si bé el treball és més extens i incorpora més aspectes dels originàriament demanats, em sembla que així és com puc aconseguir donar una visió completa d’ells. El treball, a més, és molt teòric i bastant esquemàtic. És a dir, intenta defugir experiències personals o opinions subjectives, i se centra en definicions teòriques i conceptuals. Com es podrà veure, intentar ignorar la perspectiva personal en temes de gènere és sovint complicat i, encara més, a mi em sembla que no sol ser profitós. De totes maneres, he volgut fer-lo així per tal que sigui, segons el meu parer, el més objectiu possible i que pugui ser una base per entendre aquests conceptes.

És per això, també, que tracto els conceptes de forma genèrica, no molt aprofundida però sí (crec) completa, mostrant algunes línies que en poden sortir (opinions, teories, experiències, conclusions…) però sense adentrar-m’hi en excés. És així com he pogut, em sembla, mantenir la concreció i claredat sense deixar de banda la complexitat teòrica.

Finalment, vull destacar que aquest treball ha significat un aprenentatge per a mi. M’ha servit per concretar definicions que ballaven difuminades dins el meu cap i per esquematitzar les nocions que tenia, juntament amb altres que desconeixia totalment. És aquí, per tant, on recau la meva intenció que sigui un treball objectiu i teòric: permetre’m de fer-me una base teòrica concreta, sòlida i estructurada (en la mesura del possible, és clar, no dic que sigui perfecta ni inamovible!) que em pugui servir a partir d’ara.

Sexualitat

La sexualitat de les persones es pot conèixer per diferents bandes, àmbits, expressions… Actualment, per a fer-ho, disposem, de forma generalitzada (és a dir, que ja són d’ús corrent en molts ambients), de sis termes: sexe i identitat sexual; orientació sexual; i identitat, rol i expressió de gènere (dins de gènere).

Entenc per sexualitat tot allò que està relacionat amb el sexe (i, per tant, també amb el gènere) de les persones, tenint en compte la imatge que tenim de nosaltres mateixes, la imatge que tenim de les altres, els nostres models i les nostres formes d’actuació i reconeixement (propi i d’altri), l’atracció sexual que sentim, les nostres pràctiques lligades a qualsevol vessant del sexe i la manera en què el sexe ens afecta a nosaltres i a les persones del nostre voltant (per exemple, el gènere). Si ampliem una mica més el marc, també incloem en sexualitat la influència de tot el discurs polític que se’n fa al respecte, des de la teoria foucaultiana del poder fins als problemes socials lligats al gènere, les polítiques que se’n fan (o no se’n fan), la concepció de la societat i el seu posicionament. En fi, amb el terme sexualitat és indiscutible l’afirmació de Carol Hanisch “allò personal és polític”, i per tant tractar-la sense tenir això en ment fa córrer el risc de quedar-se coixa (com el risc de quedar-te cec si et masturbes, broma-broma).

Sexe

Entenc per sexe aquells elements biològics que intervenen en la sexualitat d’una persona. És a dir: els òrgans genitals interns (vagina / clítoris / úter / ovaris o testicles) i externs (vulva o penis), les característiques sexuals secundàries (pits, pèls, veu…), els cromosomes, i la predominància d’unes o altres hormones (testosterona o estrògens).

El sexe categoritza les persones entre mascles, femelles i intersexuals (dins dels quals trobem, a grans pinzellades, els intersexuals “purs”, els pseudohermafrodites femenins i els pseudohermafrodites masculins, segons la predominància d’uns o altres trets fisiològics). De totes formes, recentment s’apunta cada vegada més que el sexe podria no ser una categorització fixa i determinada sinó més aviat un ventall de possibilitats, ja que poques tenim la certesa de tenir tots aquests elements alineats amb el sexe que nosaltres podem veure’ns.

Més enllà d’això, però, el sexe no implica cap forma d’orientació sexual, sexualitat o gènere concreta de forma directa (quan ho fa, sol estar molt lligat a característiques de la societat i preconcepcions i imposicions que aquesta té).

Diferenciem també entre sexe i identitat sexual. Aquesta fa referència a la percepció de la persona respecte ella mateixa pel que fa a sentir-se mascle, femella o qualsevol categorització no binària (com intersexual). Generalment, al·ludeix a l’aspecte psicològic i emocional de la sexualitat d’un individu des del cos. La identitat sexual es composa d’altres elements, com són la identitat de gènere, la orientació sexual i el rol de gènere.

Orientació sexual

Entenc per orientació sexual la conceptualització d’una realitat personal i col·lectiva que engloba les preferències sexuals i l’atracció cap a determinades persones, considerant la sexualitat de totes les persones implicades en una relació sexual i/o afectiva/romàntica/amorosa. L’orientació sexual no té perquè estar vinculada ni al sexe de les persones, ni al seu gènere, sinó que respon a la/les direcció/direccions del desig sexual que una persona sent , viu i/o experimenta.

Dins d’aquest terme apareixen diferents etiquetes per concretar les diferents formes que l’orientació sexual de qualsevol persona pot prendre. Les més conegudes són l’heterosexualitat, l’homosexualitat i el lesbianisme, la bisexualitat, la polisexualitat, la pansexualitat, la asexualitat i la demisexualitat.

L’heterosexualitat es defineix com l’atracció sexual entre dues persones cis de diferent sexe. És a dir, entre una dona cisgènere i cissexual i un home cisgènere i cissexual.

L’homosexualitat i el lesbianisme es defineixen com l’atracció sexual entre dues persones cis del mateix sexe. És a dir, entre dues dones cisgènere i cissexuals o dos homes cisgènere i cissexuals.

La bisexualitat es defineix com l’atracció sexual cap a persones de gènere cis de qualsevol sexe. És a dir, l’atracció cap a dones cissexuals i cisgènere i cap a homes cissexuals i cisgènere.

La polisexualitat es defineix com l’atracció sexual cap a persones de diferents gèneres. A diferència de la bisexualitat, aquesta forma intenta defugir el binarisme que l’altra encara manté.

La pansexualitat (o omnisexualitat) es defineix com l’atracció sexual cap a persones de qualsevol sexe i gènere. Això inclou, a més de persones cissexuals i cisgènere, a persones transexuals, transgènere i intersexuals, entre d’altres.

La asexualitat es defineix com l’absència d’atracció sexual cap a qualsevol persona. Això no exclou l’existència de lligams amorosos, íntims, romàntics i/o afectius cap a altres persones.

La demisexualitat, finalment, es defineix com l’atracció sexual dirigida únicament cap a persones amb les quals s’ha establert prèviament un vincle afectiu, romàntic, amorós i/o íntim.

Aquestes categories, òbviament, són etiquetes que, tot i estar en contínua expansió i resignificació, tendeixen a encasellar i no poden visibilitzar la varietat d’orientacions sexuals existents, tant dins d’elles com les que en queden excloses. Serveixen, però, per tenir una primera imatge global de la diversitat d’orientacions sexuals.

Gènere

El gènere és una construcció social i subjectiva, col·lectiva i individual, concretada en un terme (‘gènere’) que fa al·lusió al conjunt de característiques diferenciades que cada societat assigna a homes i dones. És, per tant, una categoria relacional que fa referència a “rols socialment construïts, comportaments, activitats i atributs que una societat considera apropiats per a dones i homes”, segons l’Organització Mundial de la Salut (qui també apunta que té a veure amb les diferències socials i, per tant, també amb les desigualtats).

La cèlebre frase de Simone de Beauvoir “no es neix dona, una arriba a ser-ho” posa de manifest la diferència entre sexe i gènere. Mentre que una persona neix mascle, femella o intersexual, el fet d’adoptar un determinat gènere ve molt marcat per factors socials i col·lectius, que van des de tradicions a imposicions, codis morals i judicis. És per això que gènere i sexe no tenen, en realitat, més lligam que el que la societat i les persones decidim. L’acceptació d’aquesta realitat, propagada des de la segona onada feminista (moment en què es popularitza el terme ‘gènere’ creat per John Money), ha portat a la teorització progressiva del gènere i l’aparició de noves categories que ens fan veure aquesta realitat des de múltiples vessants.

De manera que, actualment, parlar de gènere “en general” és massa poc precís, ja que disposem de categories més concretes que ens permeten afinar les diferents cares del gran constructe que és el gènere. Parlem, concretament, d’identitat de gènere, rol de gènere i expressió de gènere.




Entenc per identitat de gènere la construcció personal i subjectiva del propi gènere. És a dir, la identitat de gènere equival a la concepció que tota persona té sobre el seu gènere o, en paraules d’Ulleres per Esquerrans, “la sensació íntima, encarnada i tangible de ser home o dona” (o qualsevol altra cosa). Dins d’aquesta categoria, també, hi ha diferents etiquetes que ens poden ajudar a visibilitzar la varietat d’identitats de gènere, a més d’una cada cop més abundant teoria que parteix del queer i defineix la identitat de gènere com a performativa, és a dir, com una construcció, una actuació, mal·leable i modificable des de la pròpia individualitat. Això té una implicació molt important: més enllà de ser identitats personals (o “ficcions identitàries”, com les anomena Preciado), també són identitats polítiques, que expressen un posicionament concret vers la societat, les persones, les formes en què ens relacionem, etc. Vegem, igualment, algunes categories que es reconeixen dins la identitat de gènere.

Les persones cisgènere són aquelles que tenen l’alineació normativa entre sexe i gènere. És a dir, són persones biològicament nascudes femelles que se senten dones i persones biològicament nascudes mascles que se senten homes.

Més enllà d’aquesta normativitat, el camp de termes creats per concretar identitats de gènere, ja siguin fets per les mateixes persones que designen com per persones externes, és immens i cada dia més ampli. Això es deu a una característica de la identitat de gènere que he esmentat abans: la seva performativitat, que converteix la identitat de gènere en una categoria completament mal·leable i que permet construir-la i deconstruir-la tenint en compte moltes variables.

Per exemple, les persones de gènere trans* (l’asterisc també indica la immensa varietat que hi ha dins aquest col·lectiu) inclouen, en l’especificació del seu gènere, el fet d’haver nascut amb un sexe biològic amb el qual no se senten identificades, així com la particularitat d’haver transitat d’un a altre gènere. L’actriu Laverne Cox, per exemple, deixa clar que ella no se sent dona, sinó dona trans, ja que considera que la seva experiència com a dona trans no és la mateixa que la d’una dona amb sexe biològic de femella.

Les persones agènere, així com les de gènere neutre, remarquen amb aquesta denominació la no pertanyença a cap dels gèneres binaris normatius; mentre que les persones de gènere fluid oscil·len entre característiques d’un i altre gèneres normatius, sense per això quedar-se estancades en característiques concretes o en un gènere concret. Disten, tot i que podria no semblar-ho, de les persones que es consideren bigènere: se senten tant homes com dones, alhora. Aquestes denominacions, com moltes altres (també les trans*), busquen la distància amb el binarisme.

Hi ha identitats de gènere que no es poden deslligar de les cultures on s’han creat. Per exemple, berdache fa referència a dones lesbianes de les tribus nadives nord-americanes; els burrnesha són persones nascudes biològicament dones que tenen una expressió i un rol de gènere masculins a Albània; les fa’afafine són persones nascudes amb penis que tenen una expressió de gènere femenina a Samoa… veiem, amb aquests escassos exemples, que la identitat de gènere és un terme que, evidentment, inclou en ell la cultura d’on prové i a la qual també fa una aportació i, com no podria no ser-ho, tant plenament polític com la persona que empra el terme vulgui.

Aquestes petites distincions que he fet entre unes i altres identitats de gènere, no impliquen que hi hagi identitats de gènere que només remeten a la cultura a la qual pertanyen, que només se centrin en l’experiència vital de les persones o que només vulguin crear alternatives al binarisme. Considero que totes, en major o menor mesura, tenen aquests i altres objectius, i precisament em sembla que els exemples que he posat ajuden a mostrar-los.


En l’immens calaix de sastre on es fiquen totes les identitats de gènere no binàries (ni dona ni home), hi ha un terme que pot servir tant de paraigües per un munt de termes com per a designar una identitat de gènere concreta: gènere queer, o genderqueer.

Les persones genderqueer es poden definir dins d’una o més d’una categoria de les següents:

• persones amb superposició d’identitats de gènere
• persones amb gèneres que creuen diferents identitats
• persones que tenen dos o més gèneres (bigènere, trigènere, pangènere…)
• persones que no tenen gènere (agènere, genderless, gènere neutre…)
• persones amb gènere que oscil·la o fluctua entre diferents identitats (gènere fluid)
• persones amb tercer gènere, o un altre gènere
• persones que no volen definir el seu gènere amb un terme fixe

Genderqueer, o gènere queer, doncs, és un terme que permet englobar aquells gèneres i aquelles identitats que no se senten còmodes dins les identitats normatives o el binarisme, partint del terme queer que, reapropiat reivindicativament per grups de lesbianes negres nordamericanes, inicialment es referia a allò estrany, incomplet, ni chicha ni limoná, com diu Preciado en un article. Aquí, doncs, serveix per definir exactament això: qualsevol persona que no se sent còmoda ni sota el terme ‘home’ ni sota el terme ‘dona’. Genderqueer, per tant, és un espai de confort per aquelles persones que no troben la comoditat en el binarisme normatiu.



Prosseguim. Entenc per rol de gènere la concepció social (normes socials i comportamentals, preconcepcions) que defineix les activitats, accions, rols, gustos… de les persones com a femenins o masculins. Això és només una percepció social, com he dit, i, per tant, varia amb facilitat d’un context a un altre. Per exemple, aquí tendim a considerar que les tasques que requereixen de molta força física són masculines, mentre que en cultures com la que representa la pel·lícula La fuente de las mujeres, aquestes es consideren competència exclusiva de les dones, perquè es relacionen amb les tasques de cura. O, un altre exemple: en la nostra cultura les faldilles i els vestits es consideren femenins, mentre que en les religions són un símbol d’espiritualitat i, sovint, pertinença a alguna ordre religiosa; o, en el cas dels musulmans o els escocesos, també són homes els que duen faldilles i vestits, també com a símbol de pertinença a una cultura o, en el cas dels escocesos, a un clan familiar. Si bé aquest últim és un exemple més lligat a l’expressió de gènere que al rol, també permet clarificar aquest concepte.


Finalment, entenc per expressió de gènere el conjunt de característiques de com una persona expressa el seu gènere (posició corporal, estil comunicatiu, comunicació no verbal, vocabulari que empra, roba que porta…). Això no té perquè tenir a veure amb la seva identitat de gènere, ni amb el seu rol de gènere ni, molt menys, amb la seva orientació sexual, la seva sexualitat o el seu sexe biològic.

Per exemple, una persona nascuda amb vagina pot tenir gènere queer, rol de gènere molt masculí (per exemple, treballa de mecànica), i tenir una expressió de gènere molt femenina; o una persona nascuda amb penis i que se sent home cisgènere, és bisexual i té una expressió de gènere que fluctua entre la masculinitat i la feminitat típiques. I així, tantes combinacions com qualsevol pugui imaginar.

Igualment, l’expressió de gènere tampoc sol ser un aspecte estàtic. Crec que totes oscil·lem entre diferents gèneres pel que fa a la nostra expressió, en major o menor mesura i en diferents aspectes. Per exemple, algú pot portar vestits de color rosa però caminar i moure’s de forma masculina, o vestir sempre de forma andrògina i tenir una parla molt amanerada. En fi, l’expressió de gènere també és un àmbit canviant i que fluctua entre gèneres, deixant clar, una vegada més, que el binarisme estàtic no és una realitat.

Conclusions

Per acabar aquest treball, només vull apuntar algunes idees a les que m’ha anat portant. He pogut veure com tot aquest constructe gegantí de la sexualitat humana, pretesament objectiu i científic, pren com a base el sexe biològic i crea un discurs al seu voltant que ens afecta de forma individual i col·lectiva. Això és totalment qüestionable: des del binarisme del sexe biològic, més desdibuixat que una simple línia entre penis i vulva, fins a l’intent de convertir tota la sexualitat humana en binària, heterosexual i estàtica.

Hem, per tant, construït un aparell conceptual que condiciona la nostra mateixa existència a partir d’elements molt menys objectius i científics del que es diu. Això, tot i que és un element que pot ser negatiu, limitador i impositiu per a les nostres vides, les nostres experiències, les nostres persones, també té un factor de possibilitats infinites i tantes combinacions com gustos. Ser-ne conscients ens permet conèixer, definir i jugar amb la nostra expressió de gènere, la identitat, el rol, l’orientació sexual, o fins i tot amb el sexe (com fan les persones trans* o com fa Preciado injectant-se testosterona). Ens obre, per tant, una miríada de camins a recórrer que seran, sempre, personals, únics, originals i propis. La riquesa de les persones: tants caps, tants barrets... tantes sexualitats.

Material consultat

Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat: http://www.centrejove.org/info/1-2_identitat_sexual.html

“Hablemos de Orientación Sexual”, de focusingvlogs: https://www.youtube.com/watch?v=ibM9Qi6nKCI

“¿Qué es? - Ser gender queer │ Diagno-Cis Definiciones 011”, de Diagno-cis: https://www.youtube.com/watch?v=PEDaAhewwGA

List of nonbinary identities, article de la Wikipedia: http://nonbinary.org/wiki/List_of_nonbinary_identities

“Gènere, sexe, sexualitat i altres espècies per catalogar”, de Mariona Zamora d’Ulleres per Esquerrans: https://ulleresperesquerrans.com/2015/02/21/genere-sexe-sexualitat-i-altres-especies-per-catalogar/

“LGTBIQ i encara més espècies per catalogar”, d’Amat Molero d’Ulleres per Esquerrans: https://ulleresperesquerrans.com/2015/03/24/lgtbiq-i-encara-mes-especies-per-catalogar/

Rol de Gènere, article de la Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Rol_de_g%C3%A9nero

La importància d'arribar el primer

Com d'important és arribar el primer? En la nostra societat, sembla que molt. Per què?

Arribar primer en una cursa, un concurs, una competició... sí, està bé perquè et donen un premi, a vegades fins i tot diners! (oh, diners!) Però això és resultat intrínsec d'arribar primer, o és un reconeixement que donem al primer? No és més aviat que arribar el primer és important perquè... HO RECONEIXEM? És a dir, la importància del primer lloc és totalment simbòlica! Vaig massa ràpid? Anem a pams.

Si tu i jo ara fem una cursa fins la fruiteria, no guanyem res. No guanyem diners, no guanyem una aclamació popular, no guanyem una poma. Perquè, en una cursa entre tu i jo fins a la fruiteria, òbviament la gràcia està en la cursa, no en cap premi. Sí sí, l'important és participar!!

Però clar, el món no està configurat a partir de la nostra cursa fins la fruiteria... hi ha moltes més coses en joc.

Començant pel que deia: el reconeixement al primer. Els premis, els podis, els aplaudiments, les medalles i les copes... Aleshores, la pregunta és: per què ens entestem tant en reconèixer al primer?

Tinc una teoria.

Posem que tu i jo no fem una cursa fins la fruiteria, sinó que estem competint per anar a un nou continent al qual no hi ha anat mai ningú que coneguem. Per tant, anem a un lloc del qual en sabem poca cosa. I hem d'anar fins allà.

Posem que jo arribo abans que tu. Primens! I trobo una meravellosa petita pomera que té cinc pomes. Abans que tu arribis, jo les agafo totes, me les poso en un cistell i espero que arribis mentre me'n menjo una, calmant la gana que m'ha provocat el viatge.

Tu arribes (segon) i també estàs morta de gana. Així que jo t'ofereixo una poma.

Ep! Jo t'ofereixo una poma.

T'ofereixo.

Una poma. Que és meva, que la tinc jo dins el meu cistell.

Només per arribar el primer, m'he convertit en propietària d'aquestes pomes. 

Però això no acaba aquí!

Posem que tu tens un braçalet preciós, que sempre m'ha agradat perquè reflexa la llum del sol en mil puntets de llum tornassolada tot al seu voltant. Aleshores, quan arribes tu, cansada del viatge fins aquest nou continent, en comptes d'oferir-te una poma, et proposo un tracte:

- Tu tens gana, i a l'arbre ja no hi queden pomes. En canvi, jo encara en tinc quatre dins la cistella. Fem un intercanvi: jo et dono una poma a canvi del teu braçalet.

Tu podries negar-t'hi, és clar... però tens tanta gana!

I doncs, què ha passat aquí? Que arribar el primer m'ha donat el "privilegi" de ser la propietària de les pomes. Perquè jo les he agafades abans que tu. Sembla molt estúpid, ho sé, però no em diguis que les coses no van així!

Fem un pas més?

Posem que jo, quan he arribat el primer a aquest nou continent, he trobat la pomera amb les cinc apetitoses pomes, sí, però també hi he trobat una família d'uns animals estranys i desconeguts per mi (clar, és un nou continent) que vivien al seu voltant, jugaven entre les seves branques i reposaven a la seva ombra. Aquests animals estranys feien tota la pinta d'alimentar-se de pomes, de fet, a terra hi ha algunes restes de fruites menjades. Jo, el primer (?), faig fora aquests animals desconeguts, a crits a pals a pedrades i amb foc si cal, i després m'apropio de les pomes. Les poso en el cistell, me'n menjo una i t'espero.

Quan arribes esgotada de la teva travessa, jo et proposo el mateix tracte d'abans, però a més a més t'explico que abans hi havia uns animals desconeguts que he hagut d'apartar. Just abans de començar a explicar-t'ho, però, me n'adono que no és massa valent ni elegant haver fet fora uns animals pacífics que han marxat corrents esporuguits a la primera pedra llançada, i jo vull quedar bé davant teu, vull agradar-te, vull que estiguis orgullosa de mi, vull que m'admiris... qualsevol cosa. Aleshores t'explico:

- No et creuràs el que ha passat! He arribat a aquí, i aquesta meravellosa pomera estava infestada d'uns animals molt estranys, amb moltes dents i uns ulls petits i brillants de mirada assassina, que... que treien foc per la boca. Sí, sí. T'ho juro. Foc. No veus els rostolls cremats? És de quan m'han intentat atacar. Per sort, la meva tieta em va ensenyar de petita a llançar pedres amb força, i els he pogut fer fora i he pogut obtenir aquestes meravelloses i dolcíssimes pomes, que calmen tota la gana del viatge. En vols una? Te la canvio pel braçalet.

Hi ha moltes més coses aquí que abans, no trobes? Com que jo he arribat el primer, i tu una estona més tard, només jo he vist què ha passat, només jo ho he viscut. Tu... tu tens la meva paraula. Quin poder que dóna arribar el primer!

I si, a més, quan arribes t'explico que en aquest nou continent hi havia uns humans, però estaven subdesenvolupats i per això els he matat, perquè eren molt agressius i només volien robar-me les pomes i matar-me? I si, a més, el que faig meu no són cinc pomes, sinó quinze hectàrees? I si et dic que el continent és meu?

Clar que podríem barallar-nos, fins i tot podria morir una de les dues. Si mors tu, cap problema, la pomera, les hectàrees i el continent són meus, i ja li ho explicaré de nou al proper que arribi, que tampoc serà el primer. Si moro jo, cap problema tampoc: tu t'apoderes de tot i, com que no hi ha més testimonis, pots explicar al següent que ell és el segon, que tu ets el primer i que les pomes, la pomera, les hectàrees i el continent són teus...

Això és una exageració? Si jo tinc una idea i tu també la tens, qui la patenti abans en treu tots els drets i beneficis. Si hi ha una moneda al carrer, és de qui la veu abans....


Crec (i aquesta és la meva petita teoria al respecte) que la nostra societat està basada en haver sigut sempre els primers (o, com a mínim, haver-ho explicat així). Ser el primer dóna molts beneficis: apropiació de recursos, tergiversació dels fets, superioritat respecte les altres... Crec que seguim recolzant la cultura del primer perquè és la cultura que ens dóna la superioritat, des del nivell més macro (tiriririii qui va descobrir Amèrica?) fins al més minúscul (jo sóc la teva mare, he nascut abans que tu; al teu germà el caramel més gran perquè és més gran, perquè va néixer el primer... no, no em vinguis amb arguments nutricionals, estic parlant d'un caramel, aquestes coses passen).

I ara, pregunta para el millón: a qui s'ha associat arribar el primer, qui té els privilegis, qui és més competitiu, qui fa més concursos d'aviam qui arriba primer a,... ta ta ta txaaaan, masclisme al canto.

Arribar el primer elimina el valor de la comunitat, del treball en equip, de la cooperació, de la igualtat, del creixement conjunt.

Sí, sí, clar que podem fer jocs competitius per equips, clar que podem alimentar la competitivitat de forma sana... no és això del que parlo. Parlo del valor de ser el primer. De premiar el primer, de felicitar-lo, d'aplaudir-lo molt i dir-li lo valent i guapo que és.

En resum: arribar el primer, en sí, no té més valor que arribar el segon. Són numerals ordinals, i a mi mai m'han ensenyat que hi hagués una jerarquia entre aquest tipus de paraules. Un ordre, sí. Però no una jerarquia. La jerarquia que posa el primer més a dalt, més millor, més felicitable, més aplaudible, és purament externa. L'hem feta nosaltres. Enterita. Ai, quines coses, eh?

Aleshores... per què ens entestem tant a reconèixer el primer? Per què no al segon? Per què no a l'últim? Per què no anar variant? Si volem seguir competint, perquè competir pot ser divertit, per què no competim pel segon lloc, o per ser els més estilosos, o les més valentes, o les més figaflors o els menys semblants a un tamburet, què sé jo. I ara ja no faig la pregunta cap al sistema, que té els seus motius per preferir arribar el primer. Ens la faig a nosaltres. A tu i a mi. Per què no canviem les competicions, per què no valorar altres coses? Fins i tot podria ser divertit :)