D'on i com vinc: una filla sana

Durant la major part de la meva vida he viscut aliena al feminisme. Primer inconscientment, més tard oposant-hi certa resistència: “això de posar etiquetes”, “és que no em sento especialment dona, no sé perquè hauria de formar part d’un moviment que lluita per elles i per coses que a mi no em passen”, “sí, sí, molt interessant aquest article, ja me’l llegiré”. A què es deu això? Hi he anat pensant, i crec tenir una explicació per aquest comportament. Sabeu la frase “no són monstres, són fills sans del patriarcat”, per parlar de maltractadors, de culpables de feminicidis[1], de masclismes aberrants? Doncs jo sóc (he estat?) una filla sana del patriarcat.

Ser una filla sana del patriarcat no significa compartir característiques amb els fills sans. Ser una filla sana del patriarcat és ser una dona que es creu lliure, que creu que si es planteja la vida per arribar a ser una d’aquelles dones que anuncien iogurts que tenen una brillant carrera professional[2] i, alhora, són unes mares excel·lents (per què... quina dona es plantejaria no ser mare?), si em plantejo ser així, és perquè vull. No perquè la societat, les persones que sempre han dit que “ets tan dolça i tan treballadora”, els homes que et tracten “com una dona” (imagineu aquesta frase dita de forma pejorativa per un home, a això em refereixo), m’hagin condicionat.

Ser una filla sana del patriarcat és, per a mi, rebutjar ser una dona. Perquè si la dona és inferior a l’home, qui voldria ser-ho? Jo he dit més d’una vegada, i més de dues, referint-me a companyes de classe especialment cridaneres, o pàmfiles, o sensibles, que “si això és una dona, jo no vull ser-ho”. Això significa arribar a l’adolescència i descobrir que les dones són inferiors, i que jo no em sento inferior, per tant, no dec ser una dona. No VULL ser una dona[3]. Però malgrat tot ho sóc, per tant, ho obviaré[4] i començaré a seguir els valors i els patrons associats a homes. Això no va significar que comencés a jugar a futbol i deixés de portar vestits, això va significar que vaig començar a menysprear els valors tradicionalment associats a la feminitat: prou de tenir en compte els demés, prou d’empatitzar amb els altres, prou de preocupar-se’n, prou de considerar els meus sentiments, prou de dir “no vull això” perquè dir-ho demostra feblesa. Ser una filla sana del patriarcat és ser una dona deportada als valors considerats masculins. I, encara més greu, ser una filla sana és creure que ho faig per voluntat pròpia.

Ser una filla del patriarcat és ser violable. En un sistema heteropatriarcal[5] en què els homes són educats per violar dones, per dominar-les, per ser “uns triomfadors” per “ficar-la dins un cony”, i si fan tot això (i més coses) són fills sans, òbviament l’altra cara de la moneda, la parella d’aquest binomi, és la dona violable, la dona sotmesa, la dona que “es deixa fer” perquè prendre la iniciativa és cosa d’ells, i dir “no” és cosa de fleumes. Ser una filla del patriarcat és, en mi, acceptar això a ulls clucs, considerar-ho normal i ignorar els propis sentiments que diuen que alguna cosa no va bé perquè “clar que tot va bé, això és el que fa tothom i si ho fa tothom deu ser normal i si a tu no t’agrada la rara ets tu, per tant, adapta’t i no en parlis en veu alta, que seria vergonyós”. A més, ja ho he dit abans, tenir sentiments i expressar-los també és femení, dèbil, indesitjable.

Un dia, vaig prendre consciència d’algunes coses: que el ginecòleg podia permetre’s de dir-me “guarra" per ser una dona, i podia emetre judicis moralitzants sobre la meva vida, sexual i no; que els meus germans podien fer coses que jo no podia fer, com rebutjar anar a un dinar familiar, perquè “ells tenen coses a fer perquè estan ocupats” i jo només seria una maleducada que egoistament rebutja una invitació. Que mai demanarien que ajudés a penjar un quadre, reparar una persiana o un carburador o connectar els cables de la tele amb els de l’equip d’àudio, encara que ho sàpiga fer, i millor que molts homes!

I a partir d’aquí, òbviament, ha estat com obrir la capsa de Pandora, plena de records conscientment eliminats, discursos feministes inevitablement compartits, reivindicacions que surten de l’ànima i, com imagino que li passa a molta gent, grans dosis de culpa i de preguntes que clamen sentiments d’incomprensió i d’injustícia viscuda cap al món. I, fins i tot aquí, veure que segueix la repressió: que no m’atreveixo a sentir desig de venjança (això no significa que vulgui venjar-me) o tota la ràbia que hauria de sentir[6] per sentir que m’han enganyat, que m’he enganyat, perquè les dones no experimentem aquestes emocions. 

I així i això és d’on i com vinc.

---

[1] És curiós, el Word no m’acceptava la paraula feminicidis, m’ha proposat “feminoides”, paraula que... bé, no existeix.

[2] “No tan com la de l’home, perquè és una dona i clar, no arriba a tant; però s’hi esforça molt i tot el que pot per complir el somni capitalista d’independència econòmica i aportació a aquesta societat”

[3] Això, per suposat, també implica distanciar-se de les dones, dir “jo m’entenc més amb homes perquè són més clars [millors]”, veure les altres dones com a inferiors i, per suposat, rebutjar qualsevol noció conceptualment i pragmàtica similar a la de sorority.

[4] Llàstima que la societat no ho obviï i, en el fons, jo tampoc.

[5] Una altra paraula que el Word no contempla.

[6] No vull dir que hagi de sentir això, sinó que en un moment determinat ho hauria sentit com a part natural del procés de viure aquestes descobertes, aquestes preses de consciència, però ni tan sols això ho puc fer de forma totalment lliure.