Com he arribat a l'assignatura

Com he arribat a aquesta assignatura és un camí compartit amb d’on i com vinc. Amb un detall afegit més: com ja vaig fer en un altre moment, he tornat a considerar que això és normal, i que tot el que he anat llegint, pensant, parlant, és un procés que, més o menys, tothom ha fet. Per això no em vaig matricular a l’assignatura pensant que ja deuria saber-ne alguna cosa més que la resta, per això em va sorprendre, no sé dir si gratament o no, descobrir que no és així[1].

Què n’he fet d’aquest, diguem, molt petit avantatge? He pogut veure algunes dinàmiques que es donaven a classe i, amb alguna, ficar-hi cullerada. Per exemple, vaig observar que, des del primer dia, si hi havia algú que realment feia moltes intervencions en veu alta, que expressava la seva opinió en públic constantment, era... bé, l’únic home de la classe. Primer vaig intentar contrarestar-ho intervenint sovint jo també, “representant una veu de dona” que fes que la proporció de comentaris dits per un home no fos tan desproporcionadament més gran que la de comentaris dits per una dona. Però clar, això implica dues coses: la primera, que m’auto-elegeixo representant de la veu femenina (quan jo no vull per a res aquest paper!); la segona, que en el fons esdevinc, un altre cop, una dona deportada que, per “lluitar” contra la predominança masculina, empra les mateixes eines.

Què estava fent malament? Moltes coses: considerar que l’altre era l’enemic, contra el qual es podia fer alguna cosa però no amb qui es podia fer alguna cosa; considerar que jo sola podia resoldre aquesta diferència. L’enemic, la competència, l’acció solitària, l’heroi. Estava jugant amb valors patriarcals. Vaig canviar d’estratègia i, al final de la classe del 7 de març, li vaig dir a aquest home[2] que llegís un article: ¿Cómo voy a ser machista si soy anarquista?[3]. Li vaig dir que fer-l’hi llegir era una mica punyeter, que potser no seria fàcil però que estava segura que en trauria fruits profitosos. Li vaig dir que a mi m’havia costat llegir-lo (literalment, van passar anys des que me’l van passar fins que vaig atrevir-me a llegir-lo sencer).

El resultat? Clarament, la cooperació i considerar l’altre un aliat dóna fruits positius. Des de la següent classe el número d’intervencions que va fer va ser molt menor, i fins i tot va transformar afirmacions en preguntes i intervencions desafortunades en demostracions d’imperfecció. I jo? N’he après. He après a moderar les intervencions i la meva presumpció de certesa, a expandir el significat i l’aplicació de sorority i a veure’m, també, una mica més humilment.

---

[1] Amb això no vull posar-me, sota cap concepte, en una posició de superioritat o qualsevol cosa similar, eh!!

[2] Que, per cert, no és “l’home que, un altre cop, representa el patriarcat”, sinó un individu amb nom i totes les coses que implica ser persona. La meva intenció aquí no és reduir-lo a “home” sinó demostrar com ho veia en el moment.

[3] Disponible a https://alcachofa.pimienta.org/textos/Partes_de_Mi_que_me_Asustan.pdf, consultat el 5 de març de 2016.