"Ser mujer" i escriure

Des de fa un temps tinc en ment la idea de començar un bloc personal des del qual escriure reflexions, experiències, idees que em vénen al cap, idees que trobo interessants, elements que em porten a pensar en el món i en mi, en el gènere i en els engranatges que mouen la nostra societat i, sobretot, en l'oli viscós del patriarcat que els fan moure i grinyolar. 
Crec que he aprofitat aquest treball per a fer-ho, una mica inconscientment, una mica conscientment. Em sembla que aquest és un motiu per agrair l'existència d'aquesta assignatura i el treball de les professores que la fan possible, i que fan possible que idees com la que tenia des de fa un temps es puguin concretar, amb més o menys èxit.
Avui he trobat un article de Sandra Hache que m'ha donat més arguments per fer-ho. M'ha semblat tan interessant i útil que no només l'enllaço sinó que em permeto de transcriure'l a continuació.
A tot i totes les que fan possible coses així, gràcies.


Ser mujer

El otro día Hélène Cixous me recomendó que escribiera. Que me contara en público, decía. Que ya está bien de que solo sean los hombres los que nos escriben, que lo hagamos nosotras también.
Fue mientras leía su libro La Risa de la Medusa. Los hombres han escrito la historia, han escrito los libros, han descrito a los héroes, y las mujeres hemos sido siempre representadas en la pasividad, en la compañía o en el detonante de diferentes desgracias, pero pocas veces como las heroínas o salvadoras de nada. Esto determina que al final, si la mujer tiene que escoger un referente, si desde pequeña se fija un objetivo al que parecerse –sin que éste sea su madre, su tía o su profesora, que se reducen a su círculo primario de socialización– muy probablemente será un hombre, pues son los que protagonizan los escritos.
Defiende Hélène Cixous que por esta razón la mujer ha adquirido la capacidad de desdoblarse de su propia personalidad: la capacidad de ser muchas a la vez que ella misma, y mete en valor esta capacidad exclusiva nuestra que al hombre le resulta tan difícil de adquirir. –O al menos a la mayoría de los hombres. Solo los más valientes se atreven. Y los homosexuales, claro, que al final son los más valientes de todos, pues se atreven a romper el mayor tabú que les impone la sociedad heteropatriarcal: el ser tachados como maricones–. Y llama Hélène Cixous “bisexualidad” a esta capacidad. Unabisexualidad en la que solo la mujer se reconoce, por haberse visto reflejada en diferentes actitudes, generalmente representadas por hombres.
Aclaremos, para evitar malentendidos, que la palabra bisexualidad se utilizará en este texto en la misma acepción que lo hace Cixous en su ensayo, es decir, como la capacidad para aceptarse de un sexo y del otro, y no en la acepción de sentirse atraída tanto por un sexo como por el otro.
Más allá del término, me llamó la atención la reflexión de Cixous. Y oye, claro que sí. Es verdad. Nosotrasnos reconocemos entre ellos desde el principio. Desde pequeñas podemos sentirnos atraídas por las mismas cosas que nuestros compañeros del género opuesto. Al final, será la educación la que nos condicione a sentirnos de tal o tal manera, pero en principio ninguna de nuestras actitudes nos diferenciará de ellos. Será sobre todo en la pubertad, cuando nos ataquen las hormonas, cuando empezaremos a sentirnos diferentes. Y es ahí cuando empieza nuestra bisexualidad. Una bisexualidadque se incrementa por el hecho de que la sociedad nos aplauda ciertos comportamientos generalmente definidos como “masculinos”, mientras repudia al hombre que se comporta de manera diferente a lo que se espera de él por su sexo. Y así, sin darnos cuenta, y yendo un poco más lejos, las mujeres aceptamos nuestra bisexualidad incluso asumiendo un lenguaje que nos excluye, con un “nosotros” no representativo más que del género masculino que nosotras asimilamos también como propio.
De ahí la necesidad que manifiesta Hélène Cixous de escribirnos. De escribirnos para ser leídas, para ser aceptadas y entendidas, y para ser también representadas y representativas. Primero por nosotras, para reconocernos en nuestro “ser mujer” diferente al que la sociedad patriarcal nos impone, pero también, y esto ya lo digo yo, por qué no, para ofrecer al hombre la oportunidad de reconocerse mujer en determinadas ocasiones. Pues ser mujer no es malo. Y sentir como nosotras no es malo. Y valorar la debilidad de una manera diferente a la que la competitividad de la sociedad capitalista les obliga, con cariño, ternura, empatía o compasión no es malo, y deberían aprenderlo. Deberían aprendernos para aprenderse a ellos mismos, porque al final todo ello conducirá a un mundo mejor en el que no haya que pisar a la otra persona para conseguir un objetivo, y en el que las mujeres no nos veamos obligadas a competir entre nosotras para conseguir la aceptación del hombre, y así, la de la sociedad en su plenitud.
Escribámonos. Escribámonos tal cual somos para que ellos también se entiendan en su complejidad. Pero no pensemos en ellos cuando nos definimos. Pensemos en nosotras: nuestros miedos, nuestros dolores y sentimientos. Nuestras felicidades. Y llamémonos. Llamémonos lo que somos: “nosotras”, utilizándonos en primera persona del femenino no solamente como mujeres, sino como personas. Y ofrezcamos al hombre la posibilidad de llamarse “ella”. Ella como persona pero con capacidad de abstracción suficiente para verse en femenino. Verse y aceptarse, que es lo que nosotras hemos hecho siempre. Y aceptarse en su bisexualidad sin temor a ser percibido como débil. Y ya veréis, de esta manera, qué mundo más bonito construimos entre todas.

Temes no tractats 2: feminismes llatinoamericans

D'aquest tema en parlaré poc, perquè el que en sé és més una voluntat de saber-ne que no pas una experiència, una lectura o una reflexió.

Què en sabem, aquí, dels feminismes de Llatinoamèrica? De feminismes que deuen tenir la interseccionalitat molt més present que nosaltres, envoltades d'un eurocentrisme blanc, capitalista i masculinitzat? 

Del poc que en sé, la majoria m'ho han explicat:

  • que no busca igualar la dona a l'home, sinó igualar les persones
  • que no renuncia al rol i l'estereotip de gènere tradicionalment atribuïts a les dones, no com vam fer aquí convertint la coeducació en la democratització impositiva dels estudis que feien els nens i la supressió absoluta de tots els aprenentatges que es transmetien les dones
  • que té lluites diferents a les d'aquí
  • que té altres referents
  • que prové d'un altre context, un context de poblacions indígenes i colonitzadors, de grans moviments migratoris cap a totes bandes
  • que conserven la connexió amb la naturalesa més que nosaltres.
Vistes aquestes coses, i segur que moltes d'altres que no conec, no seria interessant aprendre'n? Sóc conscient que el temps disponible d'aquesta assignatura és escàs i no n'hi ha tan com voldríem. Però no per això deixaré de dir que m'agradaria saber-ne més.

Temes delicats

L'altre dia vam tenir la sort de participar d'una xerrada sobre violència sexual de la mà de Bárbara Tardón Recio. Els continguts que vam tractar van ser tots interessantíssims, des de les diferències entre violació, abús sexual i assetjament sexual, per arribar a la definició concreta de violència sexual (acció no consentida, contra la voluntat o sense el consentiment de la persona, amb un component sexual), fins a les mutilacions genitals femenines, passant per l'atenció que diferents territoris donen a la violència sexual i les seves víctimes i els mites de la cultura de la violació. Però si he de destacar la cosa que em va impactar més de totes (de fet no és que l'hagi de destacar, és una forma de parlar, vull fer-ho), és la contundència, fermesa i claredat amb què parlava.

I això em va fer pensar molt. Per què normalment no es tracten temàtiques com aquestes d'aquesta manera? La resposta se'm va acudir mentre marxava de Mundet: són temes delicats.

Temes delicats. Què vol dir això? Com pot ser un tema delicat?

Per pensar-ho bé del tot, aprofito l'aprofitadíssim recurs de recórrer al diccionari. I el DIEC ens diu que:
adj. [LC] Que és d’una finor extrema. Perfums delicats. Menjars delicats. Modulacions delicades. 
adj. [LC] per ext. Faccions delicades. Pensaments delicats. 
adj. [LC] Sensible a les menors impressions exteriors, fàcil de deteriorar-se o espatllar-se, no robust, malaltís. Té la pell molt delicada. La camèlia és una flor molt delicada. Una roba delicada. Tenir la vista delicada. Tenir l’estómac delicat. És una persona molt delicada. Salut, constitució, etc., delicada. 
adj. [LC] Que demana ésser executat o tractat amb gran cura, amb habilitat. Una operació delicada. Un assumpte delicat. Una qüestió delicada.  
adj. [LC] Dotat d’una gran finesa d’apreciació, capaç de fer les distincions més subtils. Tenir un gust molt delicat, un paladar delicat, una orella molt delicada per a la música.  
adj. [LC] De difícil acontentar. Ésser molt delicat en el menjar.  
adj. [LC] Dotat d’una gran finesa d’execució, que procedeix amb escrupolositat, amb gran cura. És molt delicat en el parlar. Una manera delicada de fer les coses, de dir les coses.
Anem per parts? La primera definició no ens serveix. Clarament, parlar de violacions i violències sexuals no és "d'una finor extrema". Fora.

La segona definició no m'agrada. Diu que és delicat allò que és "sensible a les menors impressions externes, fàcil de deteriorar-se". Sembla una tergiversació una mica patriarcalota de la delicadesa. Però bé, no entrarem en aquest debat. De totes formes, no ens serveix tampoc: una conversa sobre violència sexual no es deteriora amb la primera brisa que passa.

I la tercera? "Que demana ésser executat amb gran cura". Deu ser aquesta. Realment, parlar d'aquests temes s'ha de fer des de la cura, des del respecte. Però aquí sembla que hi ha una petita tergiversació ideològica no prevista, estimats senyors (hi ha senyores?) de l'Institut d'Estudis Catalans: la cura és sinònim de delicadesa? La cura és antònim de contundència? Ho és la delicadesa? Per què un tema "delicat" ha d'anar envoltat i camuflat d'eufemismes? Els eufemismes són delicats?

Anem a veure la primera accepció de la quarta: "d'una gran finesa d'apreciació". Cal finesa per detectar una violació? Es pot apreciar com un gurmet aprecia un plat amb més lletres en el nom que calories? Només de proposar-ho ja es nota que seria una mica insultant tractar la violència sexual d'aquesta manera.

Seguim amb la quarta: " de difícil acontentar". Sí? Una violació és difícil d'acontentar? Una conversa sobre mutilació genital femenina és difícil d'acontentar? Una persona que en parla és difícil d'acontentar?

Anem doncs a veure la cinquena i última definició, esperant trobar aquí la que ens permeti entendre que parlar de violacions "és un tema delicat". I fa així: "dotat d'una gran finesa d'execució". Parem aquí. Em sembla pràcticament ofensiu haver de demostrar que una violació, la conversa que se'n deriva, siguin temes "dotats d'una gran finesa d'execució". Prou.


I doncs, què n'he tret d'aquesta anàlisi de significats? En primer lloc, i de forma inesperada, que "delicat" té moltes més connotacions masclistes de les que hauria imaginat. En segon lloc, i tornant a la reflexió inicial que m'ha dut a aquesta anàlisi semàntica, parlar de violència sexual, d'assetjaments, de violacions, d'abusos, de mutilacions, de repressions, d'opressions... no són temes delicats.

Són temes durs, que han de ser tractats amb la contundència que mereixen, amb el realisme que mereixen les seves víctimes (igual que no necesitamos vuestro paternalismo, tampoc necessitem els vostres eufemismes) i amb la cura i el respecte de fer-ho dur, però no dolorós.

Vist això, aplaudeixo molt la Bárbara Tardón Recio i el seu to de veu.

Temes no tractats 1: feminisme i antiespecisme

Tot i que aquesta temàtica no l'hem tractada en l'assignatura, em sembla important fer-ne alguna menció, ja que, en primer lloc, és una temàtica d'enorme abast: quants milions de persones no humanes hi ha al planeta? Exacte. Parlar d'opressió a les dones i no considerar altres espècies és quedar-se coix, mirar des de les ulleres liles però no veure que tampoc elles ens ho fan veure tot. En segon lloc, perquè és una corrent que, tot i que no és nova (Carol J. Adams, The sexual politics of meat, Bloomsbury 1990), darrerament està agafant molta força, tant a nivell acadèmic (més endavant anomenaré les fonts en les què em baso) com quotidià: cada cop és més estrany arribar a una trobada, una jornada, un taller, una manifestació ciutadana de qualsevol tipus, de caire feminista que inclogui un àpat i que aquest no sigui vegetarià, vegà o, com a mínim, tingui una opció de menú vegana.

Però anem a poc a poc: com vaig arribar jo al lligam entre feminisme i antiespecisme? Ho aniré explicant a mida que avanço el text, text que no pretén ser instructiu ni alliçonador, sinó que només vol deixar constància del meu creixement en aquest àmbit, ja que és des d'aquesta evolució que puc explicar què en penso i com hi he arribat. El meu objectiu és, en fi, mostrar què he anat descobrint i gràcies a qui, per donar una petita visió al respecte.



          Feminisme gordo, lésbic, anitcapitalista i antiespecista


T'ha passat mai que vas sentint reflexions i referències a un tema, però les ignores quasi inconscientment fins que un dia, qui sap si per casualitat, t'hi trobes de ple i ja no pots deixar d'escoltar-ho? A mi em va passar amb aquest tema i La Cerda Punk, un assaig feminista de constanzx alvarez castillo (respectant les minúscules amb què s'escriu a ellx mateixx) que, com indica el seu títol, exemplifica un feminisme gordo, lèsbic, anticapitalista i antiespecista.

Trobar-lo és fàcil: http://www.bibliotecafragmentada.org/wp-content/uploads/2014/10/La_cerda_punk.pdf. Llegir-lo, molt enriquidor:
“Una cerda reproductora es, según el director de una compañía cárnica, una pieza valiosa de la maquinaria, cuya función es echar cochinillos al mundo como una máquina de chorizos. De hecho produce un total de unos 100 cochinillos, tiene una media de 2.5 camadas al año y 10 en toda su vida. Si, en los EEUU, hay unos 80 millones de cerdos, entonces hay al menos 3,5 millones de cerdas embarazadas dos veces por año. Durante 10 meses al año, la cerda embarazada o en época de amamantar, tiene restricciones de movimiento y no se le permite ni caminar. Aunque los cerdos son seres extremadamente sociales, a estas cerdas se las mantiene aisladas en compartimentos tan estrechos que ni tan siquiera pueden darse la vuelta. 
Se fuerza el embarazo, bien restringiendo a la cerda físicamente, o sea atándola a una rape tie, donde la monta el cerdo o se la insemina artificialmente; o bien a través del transplante quirúrgico de embriones de ‘super cerdas’ a cerdas comunes. 
Una vez impregnada, la cerda reside en una jaula de 182cm. X 60 cm. En estas jaulas estrechas, de acero, puede estar de pie, tumbarse, y poco más. A pesar de esto, la cerda continúa haciendo intentos frustrados para construir un nido. La hormona prostaglandina, que se le inyecta a las cerdas para provocar el parto, también incrementa intensamente el instinto de construir un nido. A los cochinillos recién nacidos se les permite amamantar de su madre enjaulada durante varias horas o varias semanas, dependiendo de la granja. Generalmente, en las granjas con mayor productividad, los cochinillos, a las pocas horas de haber nacido, se los aísla en pequeñas jaulas amontonadas unas sobre otras en filas... Después de una o dos semanas, se los agrupa en otras jaulas un poco más grandes. 
A menudo, al poco tiempo de nacer, les cortan el rabo para evitar que se lo muerdan. Es probable que se muerdan el rabo debido a la dieta monótona que les dan y a la tendencia natural que tienen de hurgar y de morder objetos en su medio ambiente. En definitiva, el instinto que los cerdos tienen de escarbar queda frustrado por su existencia en naves de confinamiento. 
Una vez que empiezan a comer comida sólida... los cerdos son engordados en pequeños compartimentos hasta que alcanzan el tamaño ideal para su matanza, a los seis u ocho meses de edad. Para facilitar la limpieza, estos compartimentos tienen suelo de cemento o hecho de placas de metal, y no se les provee de materiales para dormir... Es común que se les deformen los pies debido a la dureza del suelo y a la falta de materiales blandos sobre los que descansar. 
El noventa por ciento de los cerdos se crían dentro de naves en penumbra, sin ventanas y en confinamiento, una existencia miserable que incluye también la malnutrición, en una atmósfera de mucha humedad, parecida a la de un sauna (creada para inducir el letargo). El síndrome de estrés porcino –una forma de muerte repentina parecida al ataque de corazón humano- y la neumonía micoplásmica son enfermedades comunes. Una vez que alcanzan el tamaño y peso ideal, se transportan en un camión al matadero”. 
Aquest fragment és un exercici de realitat: em fa ser conscient de què passa i com passa tot el que ha de passar al món perquè poguem trobar carn envasada i a baix preu, perquè poguem consumir tota la carn que se suposa que hem d'ingerir, perquè "no ens falti proteïna". També és un exercici d'empatia (empatia interespecístia!): escoltar el relat (humà) de la vida d'una truja, d'un porc, entendre què viu i com ho viu, pensar en les seves condicions i en com ens sentiríem nosaltres en la seva situació.

Com es pot llegir això i no pensar-ne res més? Seguir impassible? No afegiré res més a aquesta cita, em sembla que explica a la perfecció el que vol explicar i poca cosa hi tinc a afegir. De moment.



          Sexisme i especisme


El meu primer contacte havia sigut enriquidor, sí, però encara tenia aquell deix d'agressivitat d'alguns discursos que, tot i que entenc perfectament (ens han pres l'agressivitat), a nivell personal em costen d'escoltar del tot. Uns mesos després vaig trobar això: "La masculinidad patriarcal necesita comer carne".
"Finalmente añado que mi propia experiencia me ha enseñado que las personas que luchan por el feminismo suelen ser las mismas que las que luchan por los derechos de los animales y viceversa, y el motivo es porque ambas luchas requieren un cuestionamiento de aquello considerado normal, natural o necesario, las tres Ns de la justificación que explica la psicóloga Melanie Joy, autora del libro Por qué amamos a los perros, nos comemos a los cerdos y nos vestimos a las vacas. En términos generales son luchas hermanas, con los mismos principios: que seres explotados, cosificados y mercantilizados se consideren sujetos de derecho, cuyas vidas y libertades sean respetadas (pero de verdad)."
Aquesta explicació no era agressiva, ni culpabilitzadora vers les persones que mengen carn i derivats, només era clara, realista i analítica. I, sobretot, partia de la pròpia experiència, sense jutjar a ningú, ni tan sols la pròpia vida recorreguda, només entenent-la i explicant-la des d'una nova perspectiva.

Amb això em va quedar clar el lligam entre feminisme i antiespecisme: no es tracta només d'empatitzar amb els animals, ni de veure que són lluites paral·leles, sinó veure que són una mateixa lluita. Feminisme i antiespecisme són una lluita contra la cosificació, explotació i mercantilització de subjectes, fets que es donen tan vers els animals com vers les dones. Fer una cosa i no l'altra és com ser feminista i racista: poder-se fer, es pot, però no és coherent.





          Teoria feminista i antiespecista des de l'àmbit acadèmic, afinant més els conceptes


Recentment, he trobat una llosa més que allarga aquest camí de feminisme i antiespecisme que he començat a construir-me: aquesta entrevista a Catia Faria, filòsofa i activista portuguesa autora de la primera tesi doctoral que estudia l'ètica de la intervenció en la naturalesa, en la qual aborda la qüestió dels danys naturals que sofreixen els animals al món natural i de les raons per ajudar-los. A més de ser doctora en filosofia moral per la Universitat Pompeu Fabra, és membre del consell científic del Centre d'Ètica Animal de la Universitat Pompeu Fabra, investigadora del Grup de Teoria Política de la Universidade do Minho (Portugal) i activista en Ètica Animal.

Aquesta presentació acadèmica a Catia Faria no l'he escrita jo, sinó que està en l'article. Per què em dedico a transcriure-la, paraula per paraula, i a emprar-la per donar inici a aquest tercer apartat? Perquè em sembla clau: l'antiespecisme ha arribat a l'àmbit acadèmic, ja està entre els catedràtics i en els passadissos de les universitats, però no com una reivindicació estudiantil sinó com una autoritat teòrica. I per què això és tan important?

En la societat capacitista i intel·lectualista en què vivim (ambdós adjectius són concrecions del masclisme heteropatriarcal, doncs responen a l'estàndard de l'home blanc racional, teòric, analític, a la tan masculina figura de l'intel·lectual), que alguna cosa arribi al nivell acadèmic (a més, la seva tesi va rebre la qualificació màxima dins aquest sistema, matrícula d'honor cum laude!) li dóna legitimitat, fonament, en fi, poder. És a dir: la tesi antiespecista ha arribat a l'espai del poder de la nostra societat, com apuntaria qui hagi llegit (o vulgui fer veure que ho ha fet) a Foucault. Això és, per a mi, una bona senyal: senyal que alguna cosa està, realment, canviant, i que el canvi és possible.

Només a tall d'exemple, cito una part de l'entrevista a Catia Faria:
"Sexisme i especisme són formes de discriminació igualment injustificades. En el primer cas, no es tenen en compte els interessos d'aquelles que no s'ajusten a un determinat gènere i en segon els d'aquelles que no pertanyen a una determinada espècie (normalment la humana). Per coherència, si estem en contra d'una forma de discriminació que afecta certs éssers humans, necessàriament hem d'oposar-nos a l'altra forma de discriminació que afecta un nombre aclaparador de no humans."
A més a més, Catia Faria fa una interessant distinció entre antiespecisme i ecologisme: mentre que l'antiespecisme busca vetllar pels drets de l'individu, dret a la vida i a no patir, l'ecologisme se centra en l'ecosistema, en el conjunt. Això porta a realitzar accions ecologistes que, però, van en contra dels individus (seres sensibles y sintientes). Per exemple, eliminar una espècie d'un ecosistema perquè s'està convertint en una plaga, bé sigui per caçera o per introducció d'una nova espècie que n'és depredadora, és una mesura que mai utilitzaríem amb humans: importar 500.000 gats a Roma per fer front a la plaga de rates que hi ha seria com importar 500.000 musulmans per contrarrestar l'augment de l'ateïsme entre els nostres carrers. Sona aberrant, no?



          I ara?


De moment, he arribat fins aquí. Em sembla que aquesta petita explicació del meu curt recorregut, encara que només es vulgui entendre a nivell teòric, és una mostra prou clara que antiespecisme i feminisme són camins que encara ens ofereixen molts quilòmetres a caminar, a mi, a tu, a les acadèmiques, a les ecologistes, les especistes i les antiespecistes, les que mengen carn, les que només mengen peix, les que no en mengen, qualsevol. Ofereixen un camí interessant de reflexió, replantejament i creixement que, com a mínim per a mi, és apassionant, dur i estimulant.