L’altre dia, una companya va esmentar a classe que treballava al Liceu i que, des d’allà, veia com totes les òperes tenien com a tema principal una parella d’enamorats que, degut a una sèrie d’infortunis circumstancials, no poden consumar el seu amor (monògam, predestinat, transcendental, heteropatriarcal...) i moren. Perquè, és clar, qui voldria viure una vida sense amor?
Lucia di Lammermoor, de Donizzetti, ens regala aquesta escena de bogeria i suïcidi
que no és més que el punt culminant de la tragèdia amorosa per antonomàsia
Hi vaig estar pensant i, si bé és cert que hi ha moltes òperes que reprodueixen aquest tema (també hem de dir que és un tema tan vell que compta com a tòpic en les antiquíssimes tragèdies gregues), n'hi ha com a mínim una que no ho fa, sinó que tracta la temàtica des de l'enginy, la subtilesa, els subterfugis que escapen al poder hegemònic (i també, per tant, de l'heteropatriarcalitat): el Barber de Sevilla.
Sí, és una òpera que explica la història del Conde d'Almaviva, Lindoro, que amaga la seva condició de noble per poder enamorar "veritablement" a la Rosina, una noia jove que viu retinguda pel seu tutor, Don Bartolo, les intencions del qual no són altres que casar-se amb la seva pupil·la tan aviat com pugui. Sí, així podria semblar que, un cop més, és una història d'homes barallant-se per una donzella totalment passiva i rendida als embats de les masculinitats que lluiten per fer-la seva (eufemisme al canto). Però, com deia abans, he estat pensant-hi i trobant arguments que fan d'aquesta òpera una genialitat des de la perspectiva de gènere, la crítica a les jerarquies econòmiques i socials i l'humor picaresc. Comencem:
Qui dóna el nom a l'òpera és Figaro, un barber
Reivindicació anacrònica i genial de la classe obrera. També és ell qui pensa les accions i les fa possibles; és, per tant, el veritable artífex de l'obra, el motor que fa avançar la història i, encara més, el personatge que la fa possible, convertint l'argument en una proesa literària que desplaça protagonista (Figaro) i història principal (amor entre Rosina i Lindoro).La complexa simplicitat de Figaro: una nova perspectiva econòmica?
Figaro és senzill: li agrada la seva feina i li agraden els diners que la seva feina li proveeix. A part d'això, no jutja mai cap personatge, ni les seves decisions, ni les seves accions. Ell només fa el que li mana qui paga. Això el converteix en un mercenari sense escrúpols? Ben al contrari: Figaro s'implica al 100% en qualsevol feina que se li demani, apassionadament i sense reserves.
"Apassionadament i sense reserves". Sí, he dit això, que normalment s'aplica a l'amor romàntic, però dirigit a la pròpia feina. A mi no em sembla una mala opció i, a més, aquesta idea ha produït una de les àries més famoses de la història:
"Apassionadament i sense reserves". Sí, he dit això, que normalment s'aplica a l'amor romàntic, però dirigit a la pròpia feina. A mi no em sembla una mala opció i, a més, aquesta idea ha produït una de les àries més famoses de la història:
Admiro aquesta actitud d'implicació absoluta vers la pròpia feina.
Figaro és completament ell en tot moment, cosa que moltes no podem fer.
Sí, Figaro és un home, ho té més fàcil per a ser qui és i fer el que vol, ningú el jutja per no estar casat (ja ho farà Mozart) ni per no plantejar-se tenir fills ni per tenir contactes amb tota la ciutat ni per fer el que vol. Però igualment crec que pot ser un referent de com viure plenament.
Tornem al què he insinuat dels diners. Si bé aquesta no és una reflexió de gènere, igualment la considero interessant d'apuntar aquí, perquè qüestiona la concepció neoliberal dels diners que tenim avui tot i defensar-los a ultrança. Figaro adora els diners, són el fruit i la motivació de la seva feina, i són les seves ales de llibertat individual. Però no ho són de la manera que ho són avui per nosaltres, no són una cosa que has d'acumular al banc després d'hores sacrificades a la feina. Són un goig, una joia de viure que li permet fer el que vol. Sé que m'estic deixant endur per interessos personals, però aquest duet on Figaro expressa obertament (cosa que en la nostra societat està mal vist fer!) el seu amor pecuniari, mentre Lindoro parla d'amor, el trobo genial:
No estic dient que tots hauríem d'estimar els diners. Senzillament, proposo escoltar aquesta cançó com una expressió lliure i desacomplexada dels desitjos d'una persona. Com això podria ser dolent? Per què no ho fem?
Tornem al què he insinuat dels diners. Si bé aquesta no és una reflexió de gènere, igualment la considero interessant d'apuntar aquí, perquè qüestiona la concepció neoliberal dels diners que tenim avui tot i defensar-los a ultrança. Figaro adora els diners, són el fruit i la motivació de la seva feina, i són les seves ales de llibertat individual. Però no ho són de la manera que ho són avui per nosaltres, no són una cosa que has d'acumular al banc després d'hores sacrificades a la feina. Són un goig, una joia de viure que li permet fer el que vol. Sé que m'estic deixant endur per interessos personals, però aquest duet on Figaro expressa obertament (cosa que en la nostra societat està mal vist fer!) el seu amor pecuniari, mentre Lindoro parla d'amor, el trobo genial:
L'ària de la criada
Sí, senyores. El barber de Sevilla té una ària sencera protagonitzada, en solitari, per una dona criada. L'Una voce poco fa de la Rosina també és una cançó de dona, però és una dona resignada, que només es lamenta, sense molt a fer, de la seva situació. En canvi, la Berta té l'escenari per ella sola, per explicar ella, des d'ella, com se sent, què en pensa dels altres, i els jutja obertament.
Aria di Berta
No us sembla impressionant que una òpera doni veu a una dona de classe baixa, que a més a més té nom, i que la converteixi en l'únic personatge que jutja la resta?El reconeixement a i de les dones
Aquest és el fragment que trobo més impressionant de tots:
Anem a pams: primer, Figaro va a comunicar-li a Rosina que Lindoro està enamorat d'ella. Sembla tot molt típic, ella s'emociona "així que sóc jo l'afortunada!" i ell es retira per deixar-li "espai per a que la dona s'emocioni", cosa que pot semblar masclista però és una consideració que ningú més té vers la Rosina i que poques persones tenen cap a la resta. Però no s'acaba aquí! El barber, que és observador i s'ho permet ser a diferència de molts homes (no és inusual l'estranya tàctica masculina per lligar de "tu ignora-la i veuràs que et ve al darrere"), se n'adona que no ha dit res de nou a la Rosina: ella ja ho sabia! Aleshores té un moment d'admiració en el que li reconeix l'astúcia (en els subtítols posa "que zorra más astuta", però és una traducció poc ben feta, ja que volpe en italià, guineu, no té més significat que el d'astúcia i intel·ligència, no com en castellà).
Però, conscient de les normes socials i que ell, com a home, ha d'estar per sobre la Rosina, es refà ràpidament de l'admiració i diu: "sí, sí, molt astuta, però jo ho sóc més". I li explica, en un to lleugerament paternalista, que el seu estimat la vol visitar, però que abans necessita una prova que demostri que el seu amor és correspost, que no fa la visita a la Rosina en va. Li proposa, tot didàctic, que escrigui una petita carta, una nota d'amor, per al Lindoro, i li diu que si ho fa així, ell vindrà.
Figaro, que se sent orgullós d'haver dut el ritme de la conversa, espera la resposta de la Rosina. Ella es fa l'ofesa, la vergonyosa, rebutja escriure la carta (seria un pas equivalent a que una dona pregnui la iniciativa avui en dia, una cosa encara ara no del tot normalitzada). Figaro la pressiona i li explica per què ho ha de fer. Però, de cop, es descobreix: la Rosina, amb cara d'innocent, torna a preguntar: "Una carta?". I ella mateixa segueix: "Aquí la tens". Aquí és on està la genialitat del barber: ell, que ha volgut anar a explicar-li a la Rosina com es fan les coses amb els homes, s'ha endut una dutxa d'humilitat: ella ja ho sabia, ella ja tenia la carta preparada, ella ha dut el ritme de la conversa des del principi. I aquí accepta que la Rosina estigui molt més preparada que ell i li ho reconeix amb la segona part del duet, en la què no diu més que "la carta ja estava escrita, què bèstia!" (igual que ho diria en Tortell Poltrona) "i jo que volia fer-li de professor..." i "dones, eterns déus, qui us podria endevinar".
Sé que hi ha molts més detalls, que hi ha un munt d'elements masclistes, un munt d'errors, i un munt de coses més que aquests quatre elements que he comentat. I sé que el que dic podria ser rebatut, amb un munt de frases fins i tot del mateix Figaro eminentment masclistes. Però: hi ha algú en aquest món que no ho sigui en absolut? Crec que ni Paul B. Preciado se'n salva del tot.
Partint d'aquesta idea he volgut explicar això: si bé tot, fins i tot la teoria feminista, cau en un moment o altre en detalls masclistes, patriarcals, heteronormatius, transfòbic..., buscar-ne els detalls que no ho són, els elements que promouen la igualtat, el reconeixement mutu, el treball personal, la llibertat individual nascuda del respecte, etc, és sempre edificant i satisfactori. Perquè ens permet veure, també, que fins i tot un món tan tòpic com el de les òperes ens pot donar eines i espais de reflexió feminista.
Partint d'aquesta idea he volgut explicar això: si bé tot, fins i tot la teoria feminista, cau en un moment o altre en detalls masclistes, patriarcals, heteronormatius, transfòbic..., buscar-ne els detalls que no ho són, els elements que promouen la igualtat, el reconeixement mutu, el treball personal, la llibertat individual nascuda del respecte, etc, és sempre edificant i satisfactori. Perquè ens permet veure, també, que fins i tot un món tan tòpic com el de les òperes ens pot donar eines i espais de reflexió feminista.
